Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

143

Vida privada

[Hipocresia i comentaris en l’aristocràtica festa d’Hortènsia Portell, on s’insinuen els vicis de Conxa Pujol, esposa d’Antoni Mates, baró de Falset, i el tarannà envilit de Guillem de Lloberola, fins a l’arribada del Dictador]


—Perquè vegis si tinc raó o no tinc raó, amb això de la majestat del domicili. Aquí hi ha un exemple: els Lloberola. Mentre el Marquès de Sitjar vivia al carrer de Sant Pere més Baix, semblava que fos alguna cosa; ara el tens arruïnat en un piset gairebé de menestral; és un pobre senyor Tomàs i res més. Són gent incapaç de reaccionar, de viure la vida que sigui. I els fills del Marquès són pitjor que els fills del meu sabater. Allà tens el petit, sí, aquell que ara parlava amb la dona d'en Mates, és un «pinta» que acabarà a presidi...
—Això m'ho dius per fer-me saber que l'aristocràcia catalana ha fracassat; però no sé si són millors tots aquests cansaladers amb títol, tots aquests que trobaràs a grapats aquí dintre. [...] A més a més, tota aquesta terregada enriquida Déu sap com va tant darrera del dictador i del règim actual com els vells aristòcrates que tu condemnes.
—Hi van més encara. Hi van perquè els convé; i les dones per vanitat. Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d'aquest general beneit i demà serien partidaris d'una república o d'un règim comunista, si trobaven manera de fer quatre quartos. Molts d'aquests senyors que ara s'ajupen i col•laboren davant de les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels «Pomells de joventut»...
—Sí, ja tens raó; mira que els catalanistes esteu fent un paper...
—De catalanistes, n'hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n'hi havia un centenar, mal comptat.
—I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat la colla?
—Més aviat em penso que s'ha disminuït... Veus aquell minyó que sembla que es mengi l'escot d'Aurora Batllori? Doncs, aquell minyó era dels més reconsagrats i dels més de la flamarada, i ara ha acceptat un càrrec molt impor¬tant que li ha proporcionat el Marquès de Foronda, i hi ha qui diu que és confident de la policia...
—Vols dir?
—No m'estranyaria gens. En fi, jo me'n vaig sota els arbres perquè deu estar a punt d'arribar aquesta «bèstia»...
—Sí, tu que tant crides! Jo no sé com véns en llocs així. Un separatista com tu! L'endemà els diaris, en les notes de societat; pesaran el teu nom al costat del d'aquestes persones que et fan tant fàstic...
—Què vols fer-hi! Potser tens tota la raó de criticar-me. Si vinc, és per la meva amistat amb Hortènsia; perquè, divertir-m'hi, m'hi diverteixo molt poc... Ben mirat, tots som una mica covards...
Guillem de Lloberola havia estat presentat a Conxa Pujol, feia molt pocs dies, al «Ritz»; presentat en grup i a peu dret. La Baronessa no va notar res en aquell xicot, ni s'hi va fixar, com tampoc no es pot dir que es fixés en ell a la festa d'Hortènsia. A Conxa n'hi havien presentat molts de nois com Guillem, i se li esborraven de seguida de la memòria. A Conxa no li passà, davant de Guillem, el que li passà al Baró de Falset; no recordà cap veu, ni sentí cap pànic, perquè allén que en les dues aventures vergonyoses en les quals Guillem intervingué, hi havia un amanit de fosca i de misteri, aquelles dues anècdotes miserables, que per a Antoni Mates representaven —després del chantage—el més esgarrifós fantasma de la seva vida, per a la dona d'Antoni Mates només representaven dues miserables anècdotes entre moltíssimes miserables anècdotes.
Conxa, ja en l'època del xofer, i abans i tot d'aquella època, havia tingut les seves festes de Bona Deessa. Moltes tardes, com una dama de Juvenal, Conxa havia visitat cases infames, i havia aprofitat viatges a l'estranger per dedicar-se a un esport en l'exercici del qual no pogués ésser mai reconeguda per ningú del seu món. Conxa feia això pel gust que la brutalitzés la púrria. Cansada dels afalacs de tothom,trobava una voluptuositat especialíssima en l'em¬penta i en la mossegada d'un mariner begut. Aquella criatura, que males llengües afirmaven a Sant Pol que es revinclava com un déntol fora d'aigua, seguí revinclant-se com tots els peixos de la mar.
De les seves misteriores aventures de tarda, en sofrí un perjudici que demanà la intervenció del dermatòleg Cuyàs; Conxa hagué de donar algunes explicacions, però el dermatòleg, com a bon dermatòleg, sabia guardar el secret professional.
Cuyàs es trobava entre els invitats d'Hortènsia i va somriure a la Baronessa de Falset d'una manera correctíssima. Els companys del dermatòleg, dos nois més aviat rossos, tenien opinions contradictòries sobre la Baronessa.
—Total res, tots sabem d'on ha sortit; no comprenc el bum-bum que es fa al voltant d'aquesta dona.
—És «espaterrant»...
—Com tantes...
—Bé, bé, no exagerem. Jo et dic que és «espaterrant», però molt «espaterrant».
—També és molt «espaterrant» una noia que ningú no en fa cas i està a l'abast de tothom. Sí, sí, no miris així; tan «espaterrant» com ella.
—I com se diu aquesta preciositat?
—Només té un nom: Camèlia.
—I el domicili?
—Carrer de Demòstenes, 31. Totes les tardes, de quatre a vuit; preu: vint-i-cinc pessetes... El dermatòleg Cuyàs va somriure sense dir mitja paraula, amb uns ullets que comentaven: «Aquest ximple del carrer de Demòstenes no sap el que es diu; vol fer el «terrible», i, ben mirat, potser no va gaire lluny d'osques».
A les dotze ben repicades es produí un gran avalot, i una mena d'aaah!... Cinc o sis persones estiradíssimes acabaven d'entrar a la casa. Entre elles hi havia un home alt, d'escàs cabell blanc, colorat, fatigat, vulgar, barreja entre inspector de policia i jugador de set-i-mig, i amb alguna cosa d'eclesiàstic i de domador de tigres. Aquest home era el general Primo de Rivera.
Moltes dames se li tiraren materialment a sobre. El dermatòleg Cuyàs digué a l'orella del seu veí.
—Ai, senyor! Quantes criatures, de les aquí presents, donarien el que fos per poder ser violades per aquesta «mona »!
Primo va anar a parar al grup més brillant i més gratinat. La pell de Teodora Macaia feia saltar els ulls del dictador i li omplia els llavis d'una saliva concentrada. Primo estava cansat de tot el dia. Duia a les galtes el maquillatge natural del vi.
Les senyores el masegaven; ell tenia mots espiritualíssims. A les més íntimes els explicà una història de caserna,sense esporgar; les dames s'escanyaven de riure.
La Marquesa de Lió, que no el desemparava, digué:
¡Ay, Miguel! Has estado saladísimo, saladísimo, saladísimo...


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII