Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

316

Segona pell

[Fragment]


El descans de l'amor és molt estrany. El descans del plaer, més ben dit. Com alleujar-se de la fatiga del plaer sense desitjar-ne més? I com reposar mentre segueix el desig? De vegades, quan estava profundament adormida, després d'hores i hores de sexe, em despertava sobresaltada amb ella a dins, i alhora gemegava i m'envaïa amb la violència que engendra ensenyorir-se del que ja és propi; obria els ulls en la foscor i sabia que, encara que no em veiés, em mirava. Era una sensació sobrehumana. En moments com aquest era quan sentia amb la desesperació més gran el pànic de perdre-la. Sempre he sabut que perdre-la a ella seria extraviar-me a mi mateixa. I ja ho veu. No hi ha dubte. Ara m'agradaria plorar. I és que jo ploraria, ploraria sempre, perquè em consumeix l'emoció d'estar viva a cada instant. Ploraria per la bellesa, i per la lletjor, pel fred i per la calor, per la música i pel silenci. Per mi i pels altres. Per tot. I per ella. I per mi. I per les dues. Fins i tot per vostè. Què sentiria si em posés a plorar per vostè? Quina incomoditat! No li sembla? Que algú que no estimem plori per nosaltres, que ens busqui els ulls amb els seus ulls plens de llàgrimes i que ens les dediqui sense amagar-se'n, sense importar-li estendre davant nostre tota la seva roba molla. Insuportable. Com la vida; com la sort. Però això és diferent. En realitat, viure no té res a veure amb aquesta manera absurda de passar els dies a través d'un temps que ja no té nom. El nom de les coses m'ha estat arrabassat. Les pronuncio i tot i així no existeixen. Es queden en silenci, quietes al seu lloc, alienes a la sensació inefable de ser. Senzillament, no hi són perquè refusen, em rebutgen. Les abandonaria, però el meu orgull se'n ressent. Mai abans no m'havia adonat que en tingués, d'orgull. O potser m'ha nascut ara, a la llum d'aquesta nova visió que no abraça res, perquè no és res. Despullar-se no ha estat mai la millor manera de reconèixer-se. I és per això que no m'agrada despullar-me. M'estimo més continuar a cobert, seguir coberta. Això és així. La roba és la meva manera de mantenir-me en contacte amb el que m'envolta. Quan me'n desprenc, comença un distanciament irreversible. Lluny, lluny, com una font sense aigua, eixuta i plena de verdet, que ha perdut en el passat el sentit. Com es perd en el passat el sentit de la felicitat. Tot i que, pres en sentit literal, mai no he estat el que se'n diu feliç feliç. He fet aproximacions inútils al que la meva fantasia em deia que volia dir, però res. Mastegar-la com un xiclet sense gust, acabat, endurit per l'aigua, pel temps transcorregut allà enganxat a sota el pupitre. Olor de fusta vella plena de taques de tinta, el perfil del respatller amb figura de ventre pronunciat de guitarra, els silencis calorosos dels migdies i les pigues del meu primer amor il•luminades per una llum de sol ubiqua. Quina quantitat d'anys! Aquella companya... però això tant se val, oi? Aquí no hi té espai. Malgrat tot deixi'm, deixi'm que l'hi expliqui; només una cosa: el regal, la meva primera ofrena, la declaració d'aquesta dona que aleshores, quan era una nena, va creure de debò que flotava i que el xiuxiueig dels pètals animats que formaven les flors del petit ram que li va regalar a la pigada eren reals i autèntics com el pupitre o la mestra, però no, la nena pèl-roja es va guardar el portamines, l'adhesiu, les quatre bales i el pot amb escarabats del camp, però va llençar la foto de la gossa i les flors, xiuxiuejos inclosos, a la paperera, amb tota la insolència. Tot em recorda alguna cosa, però els records són com l'anestèsia. A mi m'embadoquen, em deixen mig inútil per a la resta, per a la vida, per a l'acció. Endavant, endavant. Memòria de la immediatesa, del que ha d'arribar. D'ara mateix. Però no d'abans abans. Enrere ha quedat enrere. Això és així. Va d'aquesta manera. Que de vegades voldries canviar, és clar. Però jo mai no he tingut el vici de somiar desperta. Al contrari, ni quan sembla que dormo. No hi ha somnis. I si n'hi ha, sempre semblants: un edifici molt alt, gris, amb moltes antenes de televisió. Les persianes brutes, alguns aparells d'aire condicionat que sobresurten i gotegen la seva suor sobre el carrer. Gairebé totes les finestres tancades. En algunes, cortines. En d'altres, alguna silueta que apareix i desapareix. Ara si, ara no. Com un joc. Fins que un dia desapareix per sempre. Ara ja no. L'edifici que es mou, tremola, plora amb convulsions i la gent, a dins, se sent molt trista i molt desesperada. Algunes persones s'abracen i es toquen, i senten plaer. D'altres s'abracen i es toquen, i no senten plaer. Tants cops és a prop del dolor. De tant en tant, algú es tira per la finestra, o des del terrat, però no es mor; mai. Perquè a més a més, quan m'acosto per veure el cos esclafat a la vorera, sempre sóc jo, que em somric indiferent amb la llengua fora, bavejant. La força del costum, d'observar-nos per entendre'ns, quan el que hauríem de fer és mirar els altres, que són allà per explicar-se, per explicar-nos. Però no, som dèbils. I petits. I preferim transitar pels camins coneguts que ens brinda la memòria. Que de tant en tan fa mal, per descomptat.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII