Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

251

Ramona, adéu

[Fragments de dietari de Mundeta Jover de Ventura, que viu el tombant del segle XIX barceloní, mare de Mundeta Ventura de Claret, que pateix durant els temps republicans i de la guerra, i iaia de Mundeta Claret, que viu les lluites universitàries dels anys 60 del segle XX, amb l’estigma d’un amor clandestí que també tindran les altres Mundetes i els portarà al fracàs amorós per manca de compromís.]


10 de gener de 1899

Ahir li vaig dir al meu confessor que quan anava a l'església de Jesús m'agradava arraulir-me als racons més foscos i embadalir-me davant de les imatges dels màrtirs. Com més sagnaven i sofrien, millor. Els seus membres recargolats, els vestits esquinçats, les mirades de dolor, em transportaven vers indrets celestials. M'enyoro d'èpoques antigues com si les hagués viscudes. Em veig a les catacumbes, preparant-me per al martiri, entre els planys dels primers cristians. El confessor em va dir que ho trobava perillós. Que profanava la santedat. Que no havia de cercar el sofriment en els altres sinó en mi mateixa, perquè així Déu em trobaria més bella. El meu confessor no vol comprendre que jo voldria ésser un àngel sense cos, pura com una congesta, blanca com els dos amorets de marbre de la testa rinxolada que s'abracen i s'estimen.

[…]

6 de febrer de 1901

Des que vivim al pis de Barcelona em veig més jove, més bonica. En Francisco també fa una altra cara. Tornem a dormir junts i li toco el piano quan m'ho demana. M'agrada, la nova casa, només em molesten les pudors de menjar de tota mena que entren pel celobert i la foscor del passadís. La casa està orientada cap a mar i hi toca molt de sol, els quatre balcons són plens de plantes, d'anemones, assutzenes, geranis, hortènsies, clavells, corretjoles. Des del carrer estant, destaquen per sobre de la tribuna del principal perquè vessen d'esparreguera i d'enfiladisses. També he comprat ocells, caderneres, canaris i un periquito de color verd desmai que em crida: "Ramona, ven." Tret de l'armari de caoba, dels quadres, dels balancins i dels mobles dels salons, hem canviat la decoració de dalt a baix. Hem conservat l'armari de caoba perquè ens el va donar la tieta Climent i jo no em sé despullar davant d'una altra lluna. I en Francisco s'ha entestat a trasplantar les palmeres; diu que són un bell record de Gràcia. El carrer de Còrsega és airós i barceloní. El travessa un guirigall de gent perquè s'aboca al Passeig de Gràcia. És ple de cubanus i dels qui viuen de rendes del camp. I no els agrada el camp, sinó la ciutat.

Ara anem cada dia a passejar pel passeig de Gràcia i hi comencem a conèixer les cares. Són les mateixes que trobem als concerts o al Liceu. Són gent de l'Ensanche, ben vestida i moderna. Tots els gestos, les mirades, les salutacions, són propis de barcelonins nascuts més enllà de les muralles. El Passeig de Gràcia és el centre dels qui viuen en bona posició. De vegades seiem a prendre l'aperitiu a La Punyalada i jo no em deixo perdre ni els bastons, les armilles, les ombrel•les, els barrets, les joies, els gossets dels qui caminen pel davant. En Francisco no hi desentona, amb la seva armilla i la nova dentadura postissa. Passen tílburis tirats per cavalls de raça, de pell negra i les anques lluents. A dintre, hi veig, entre les gases de les cortines, barbes grises, magnífiques, retallades en rostres de bellesa demacrada o altiva. Són els de l'aristocràcia.

[…]

10 d’abril de 1901

No puc deixar de pensar en l'estudiant dels rínxols com els amorets que s'abracen i s'estimen del rebedor. Es diu Víctor, l'estudiant que em somriu quan surto al balcó, que no em perd d'ull quan m'aturo davant la merceria de sota de casa, que m'estalona pel passeig de Gràcia, que m'aguaita així que obro els porticons de bat a bat al matí. Sento el seu alè fresc, de primavera, encara que em miri de lluny.

Vull i dolc, quina tristesa. Ahir vaig rebre una carta seva i m'he adonat que fa molt de temps que em sotja. És una carta abrandada, amb unes imatges tan belles com les dels versos de Campoamor. No m'hauria imaginat que una cosa semblant m'esdevingués a mi. Si confesso que sortia diàriament només per veure la seva figura a contraclaror, per vibrar sota la cremor dels seus ulls, crec que no peco, no peco. Déu només espera de nosaltres sofriments, deia el confessor de Jesús de Gràcia. I ara sofreixo. I sóc bella. Tinc l'ànima trasbalsada. He llegit per cinquena vegada la carta d'en Víctor.

3 de desembre de 1918

En Francisco està molt malalt. Ahir em vaig pensar que li agafava la ranera de la mort. Respirava amb sorolls aspres i roncs, s’ofegava com si, a la gorja, hi tingués aigua bullent. El vaig incorporar i va vomitar sang; era una sang negra, com el quitrà. Ja no es lleva, es fa de ventre a sobre,les mans li tremolen i tots els objectes li cauen. Menja com un ocell. A mida que avancen les hemorràgies té els ulls més pàl•lids i enfonsats El doctor Moragas li ha d punxar el ventre per treure-li aigua. Ni los fórmules que el doctor em dóna ja no li fan res. Quan va tenir el primer vòmit de sang ens vam pensar que era de les medicines; després s’ha ant aixafant, desvarieja tot el dia. Han vingut les cosines de Valldoreix. La Sixta m’ha dit que s’endurà la nena. La Sixteta jugarà amb ella.

Des que es va posar malalt, ara farà deu anys, en Francisco no ha estat mai bo. Aleshores tenia els ulls de color groc, com un canari. El cos també era de color groc i es queixava que tot li picava.. Però jo no em vaig preocupar. Quan se li va fer aigua al ventre, es va anar descolorint a poc a poc, sense esma de fer res, sempre l costat de les palmeres de la galeria, assegut al balancí, amb els peus estirats perquè deia que se li inflaven. El metge em va dir que tenia el fetge dur com una pedra i que per això el ventre era ple d’aigua. Des que ha començat a vomitar —ho fa cada dia un parell de vegades—, m’inquieta. No goso ni mirar-me’l, quan li duc el brou dins la tassa per malalts. S’arrapa al broc i, malgrat això, li regalima el suc per la comissura dels llavis. Mentre s¡’arrupia al balancí i gemegava, encara el odia escoltar. Ara,ni això. No l’entenc, quan parla. Sembla un pollet, així, tan desvalgut.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII