Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

258

Puta postguerra

[Fragment]


Mentre em trobava de permís a casa després d'haver abandonat l'hospital de Mallorca, a Gandia s'inaugurà la primera i popíssima llibreria especialitzada en llibres i músiques en català. No n'hi havia hagut mai cap altra d'igual, mai dels mais; ni tampoc de semblant. Abans era impossible trobar llibres en català. Se'n deia Concret-Llibres, però, a més de bons llibres –fins i tot d'importació clandestina–, tenia discos insòlits de clàssics i de jazz. Molts llibres prohibits arribaven en edicions argentines, com les de Losada, que ens eren un mannà espiritual, i els fullejàvem d'amagat com si es tractara d'excitant pornografia moral. Vaig anar a la inauguració de Concret-Llibres amb uns pocs amics ateneuístics, Joan entre ells. A l'acte, hi havia convidat Terenci Moix, un jove escriptor de Barcelona. Acabava de treure un assaig sobre cinema –açò no ho recorde bé–, en castellà, i havia publicat feia poc La torre dels vicis capitals, un conjunt de relats de transvestits en català. Durant la presentació va parlar divertidament de quina era l'educació sentimental dels xiquets de postguerra, de la tremenda influència que en el tendríssim imaginari dels adolescents hispànics havien tingut els còmics –una manera nova d'anomenar els tebeos–, les pel•lícules de Hollywood, la novel•la americana...

Els meus amics i jo el sentíem parlar com un més de la colla, i ens feia somriure amb les seues opinions heterodoxes, atrevides, i la manera de dir-les en el seu barceloní rialler i burleta. El que deia semblava novedós, modern i descarat, més que no escandalós o perillós. Existia la censura, llavors, i en tots els actes culturals hi havia un policia secreta camuflat entre el públic. Li vam fer una pregunta beatífica i insolent en acabar la presentació. Ell ens respongué amb simpatia i, fumant-se un cigarret, se'n va vindre a parlar amb nosaltres, després de dedicar i de signar uns quants llibres. Ens va fer més cas que a ningú, potser perquè érem els més joves en aquell acte. O més joves que ell, encara. Vam parlar de literatura, de les bondats i de les raons d'escriure en català, i de cinema, i de més coses. Hi havia una comitiva de prohoms que anaven a sopar a L’As d'Oros, i el Terenci –ell volia que l'anomenàrem així– ens hi convidà, pel seu compte i risc, al meu amic i a mi. Hi vam anar ben contents. Aquesta va ser la primera vegada que vaig conversar d'igual a igual amb un escriptor contemporani, i vull dir que, de resultes d'aquesta trobada vaig llegir Tendra és la nit, de Scott Fitzgerald en català. Amb les bromes i les rialles del Terenci entrava en contacte amb el valencianisme polític –aleshores tan il•lusionant com clandestí– i alhora amb el catalanisme cultural modern. Barcelona esdevenia el punt de referència de la progressia d'esquerres, la ciutat on era possible viure la nova vida en llibertat. Això em va marcar, a penes tirats el temps de la mili i l'uniforme d'aviació, com un patiment inútil, o com roba bruta, en un racó.

Estant de guàrdia la nit de Reis, amb un fred que glaçava l'alé, pel transistor anunciaren que acabaven de donar el premi Josep Pla a Terenci Moix per Onades sobre una roca deserta. Me'n vaig alegrar. Vaig eixir a la fosca i la gelor cremava. La nit era un fantàstic tapís d'estrelles, tot i que Mallorca no tenia res de Hollywood, ni tampoc del Ritz. Vaig encendre un cigarret a la salut del Terenci, fent un brindis de fum al cel, és a dir, com una felicitació.

L'any al Puig Major s'acabà després d'una nevada genial que, en passar Reis, va deixar la serra de Tramuntana com una mena d'Himàlaia en miniatura. La nevassa va deixar congelats els millors talls de temps al frigorífic del record. Ja que havia estat un any en aviació, i no havia pujat mai en cap avió, vaig fer la tornada a casa volant per incorporar-me més de pressa al món de paisà –o de persona–, i oblidar entre malsons el Puig Major. Molts anys després, durant un viatge per Sicília, un escriptor, Gesualdo Bufalino, em digué: «El record és la bena que fa que les ferides no s'endenyen i puguen acabar sanant sense perill de gangrena, de manera que, al final, acaben desapareixent-ne, fins i tot, les cicatrius». Vaig eixir de Mallorca, i del Puig presó, amb una carpeta plena de papers i d'entusiasmes. Al cap de poc, tanmateix, la carpeta la vaig llançar al foc, i els entusiasmes els vaig refer fins que van deixar d'entusiasmar-me i els vaig abandonar. No volia pensar més en uniformes. Em sentia desconcertat, novament. Havia passat més d'un any des de la decisió de marxar a València, i em trobava pitjor que abans.

Tenia els estudis empatanegats, tornava a gandulejar per Gandia, perdia el temps amb tertúlies a la cafeteria Moreno, i el soterrani de l'Ateneu –cada dia més animat i més pel•liculer–, sense saber ni què fer, ni on anar, ni, ni, ni. Com si no hi hagués escapatòria possible a la mediocritat. Em passava les vesprades llegint, acompanyat d'un café, quan no discutint de follies racionals amb Jesús, o xarrant amb aquest o aquell de misèries quotidianes o de les nostres angoixes o agonies existencials, tant de moda llavors, per la lectura de La náusea, de Sartre, i La peste de Camus. Em sentia un inútil rematat, i estava avorrit de viure avorridament, tant, que només pensava a marxar lluny. Com sempre. ¿On? No importava. El que importava era anar-se'n, anar-se'n: València, Barcelona, París, Londres... Era indiferent. L'estiu del 69 no podia saber, ai!, el que havia de vindre. En aquestes, Joan em va fer d'àngel salvador una vegada més.

Ell em digué:

—Al meu poble hi ha un grupet teatral. L'ha muntat un seminarista amb l'ajut del capellà de la parròquia. Porten tot l'estiu assajant una obra i se saben els textos de memòria. Però han triat una cosa molt moderna i … Els he parlat de tu. ¿Vols que anem a vore què porten entre mans?

l vam anar-hi. Era un divendres de les acaballes d'agost. L'obra era un rosari d'esquetxos pacifistes, molt ben intencionats, d'un tal Miralles. Els actors eren joveníssims alumnes de batxiller, i alguns del seminari. Vam veure el que sabien i el que tenien preparat. Poca cosa. L'obra es feia llarga, massa llarga, si no se li donava un fil argumental més àgil. Em vaig fer càrrec del muntatge i, en arribar a casa, vaig imaginar un conductor escènic per a lligar una tria trepidant d'aquelles històries. L'obra s'havia d'estrenar per Sant Miquel, el patró de Bellreguard. En un parell de setmanes vam organitzar un daltabaix. El teatre era una allargada sala freda de cinema de postguerra que també aprofitava de teatre parroquial. Per no tindre, però, no teníem ni diners per a cap decoració. Vaig aplicar l'estratègia del teatre pobre i la catarsi, la provocació. Els personatges, vestits amb texans, es dirigien en directe al públic. Ningú no havia vist mai res semblant. Ni els mateixos actors de l'obra, jo un d'ells. Recorde que l'obra la començàvem amb la música d'una cançó de Núria Espert, una de les Cançons del gueto, mentre un grupet d'actors entraven al teatre pel pati de cadires, que no de butaques. Llançaven acusacions al públic, la majoria de familiars encuriosits. En pujar a l'escenari, se'ls n'afegien més, que seguien llançant consignes i renecs al públic, fins que desapareixien darrere d'un mur blanc. La gent estava nerviosa i n'hi havia qui se'n reia. S'apagaren els llums d'escena i se n'encengueren uns altres al darrere del mur blanc. Els espectadors veien una filera humana d'ombres negres i prou; com una gentada a punt de ser afusellats. Començaren a sonar sirenes, a sentir-se colps a la porta del carrer, i el trequeteig de trets de metralletes. Les ombres es caragolaven i queien lentament a terra, al darrere del mur blanc, amb gestos de terror, moviments d'espant, i ni un ai! Les ombres ho feien tot tràgic, i fantasmal. L'efecte volia ser un homenatge a Goya i a Al Guernika de Picasso, si més no en la bondat. Quan els cossos van deixar de bellugar-se, quan els sons de les metralletes van callar, la gent no sabia si aplaudir, tímidament; al fons, començà a sonar Lili Marlen, cantada tristament per l'altra Marlene. La sala, llavors sí, esclafí en un aplaudiment o palmeteig estrepitós.

Recorde bé aquest inici per la manera com vam aconseguir el dramatisme desitjat. Quan els actors intentaven expressar corporalment els impactes de bala davant mateix del públic, l'escena de l'afusellament no prenia cap to tràgic sinó tot el contrari: feia riure. Quedava fins i tot ridícula. Aleshores, mentre em desesperava, un xaval passà per darrere del llençol que hi havia al fons de la caixa de l'escenari i que servia de pantalla per fer cinema. Vaig demanar si aquell llençol es podia tirar un poc més avant i ho van fer. Vaig demanar si es podien posar uns llums a l'altra banda, i un dels actors, que sabia d'això, no sols va dir que sí, sinó que ho va improvisar. Vaig demanar als actors que es posaren de cara a la paret i d'esquena al teló, i que feren el mateix d'abans. Quan l'afusellament es convertia en un tètric joc d'ombres xinesques, vam tindre clar que els déus ens havien ajudat.

En una altra escena féiem un cant plàstic a tota mena d'amors –els purs i els sexuals, els impurs i els espirituals–, i en una altra projectàvem diapositives sobre els mals de la bomba atòmica a Hiroshima. Per acabar, convertits en una colla angèlica amb texans, llançàvem pètals de roses al públic mentre Araceli Banyuls, la nostra barreja de Joan Baez i de Massiel, cantava una cançó de pau perfectament conciliar, i els altres li féiem un la, la, la no gens festivaler ni eurovisiu. Va ser l'apoteosi. I tots contents, el capellà inclòs. Tant va ser l'èxit de l'obra, Elegia por la guerra –li vam posar–, que l'arribàrem a estrenar, amb variacions de happening, en un local parroquial de Gandia, i a València, en un col•legi major. Per a l'estrena de Gandia vam fer un programa de mà que, tants anys després, encara manté l'aire fresc del jovent d'aquells anys. El text exigia el dret de dur una vida diferent i al nostre gust, manifestava el rebuig a un món fet de violència i fonamentat en la guerra, i es definia a favor del teatre en tant que art per a una immensa majoria, i acabava fent una crida vital, amb uns versos de Walt Whitman, que deien:

Estoy con los que avanzan
de frente por toda la tierra.
Con los que renuevan el hombre
a fin de renovar todos los hombres.

Una declaració. L'èxit de l'obra va dur friccions, enveges, punyetes, manies, censures, i tot aquell teatre d'intencions pacífiques acabà malament. Sol passar això. L'experiència, si més no, just per la dramaturgia que assolí, per la passió que hi posàrem, per les avinences i les desavinences que tinguérem, per tot, final grotesc, joies i drames posteriors, va ser vitalment extraordinària; tant, que aconseguí mostrar-nos, a més d'un, el camí desitjat: València, novament.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII