Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

159

Memòries, 1905-1940

[A finals de 1939, set mesos i escaig després d’haver-se exiliat a França, l’escriptor, va a cercar els seus fills a la ratlla de la frontera]


Vam arribar a Costoja. Aquella era realment la plaça que el meu pare se «sabia de memòria», amb la torre moresca, el rellotge, la placa commemorativa...
L'hostal, com tot, era a tocar la plaça. Vaig entrar-hi un moment. Del nom del mas on ens havíem de trobar amb el pare no me'n recordo. Quedava a la vora, tinc entès que edificat exactament damunt la ratlla, però amb el portal que donava a França. L'hostaler em va fer sortir per darrera de l'hostal.
—Seguiu aquest camí de carro. Al final hi ha el mas. És a mig quart.
Tornava a córrer. M'agradava de sentir l'aire fred que em fiblava a ple rostre. Al cap de tres o quatre giragonses va aparèixer el mas. No podia ser altre. L'aviram campejava per l'era. Amb una altra correguda vaig arribar al portal.
Sortí una dona de mitja edat.
—A qui demana?
Encara no em podia explicar. M'eixugava la cara, o els ulls. Era evident, no havien arribat.
—Espera algú de l'altra banda? —em preguntà la dona assenyalant el penyalot que s'obria ran d'un mur atalussat i encastat a la roca.
—El pare i els meus fills, acompanyats del guia.
—El guia?
La intenció de la pregunta era prou clara.
—Un tal Carulla.
—Ah, sí!
Aquestes mínimes paraules bastaren per a entendre'ns.
—Passi, descansi, però poca estona. Els gendarmes ens ho tenen prohibit. Vigilen molt. La guerra, entén?
En lloc d'entrar, vaig avançar fins al caire mateix de l'espadat. Feia basarda de tan rocallós i entenebrint-se tot d'una entre matolls i bardissars espessos.
—No podran pujar. De cap manera. Impossible. El noi gran té vuit anys i mig; el petit, només cinc.
La dona va somriure.
—No sé de ningú que s'hagi encallat per culpa del camí. I aquests topants, en Carulla els coneix a cegues.
—Ja haurien de ser aquí.
—Paciència. Ara vigilen els d'aquesta banda i l'altra. Val més arribar tard, però arribar.
Al cap d'una estona la dona em pregà que me'n tornés al poble.
—Així que arribin li enviaré aquesta mosseta.
[...]
Em vaig quedar a l'aguait darrera la finestra. Al cap de poca estona van trucar a la porta. Era l'hostaler.
—Hi ha la parella. Vénen pels vostres documents.
Dos gendarmes m'esperaven asseguts a l'escon amb el fusell entre les cames. Un, el que em demanava els papers, tirant a negre, potser algerí, d'ulls vermellosos, dents sortides i blanques, em recordava els senegalesos del Voló.
—Teniu temps fins demà —va dir posant un dit sobre la data del laisser-passer—. Atenció! Les quaranta-vuit hores expiren a Melun, no aquí, i a les set de la tarda. Tingueu-ho en compte.
—Disposo d'un dia i mig encara.
—Exactament.
Ronsejà una estona. El seu company no deia res. Mirava el foc. Fumava.
—Per què heu vingut? —em preguntà finalment. —A esperar el meu pare i els meus fills.
—I han triat Coustouges per entrar?
—Veig que sí.
—Que es guardin d'arribar indocumentats. Som en temps de guerra. No ho oblideu.
Van retirar-se. L'hostaler escopí.
—Ets temps de guerra! Però ells, incordiant, engreixant-se... Un bon consell: si és que arriben sense documentació, foteu el camp a Perpinyà sense ni cordar-vos les sabates. Ran de migdia feu cap al Palmarium, davant el Castellet, sabeu? Allà trobareu bona gent disposada a ajudar-vos. Si a aquests d'aquí els agafa la dèria d'emmerdar-vos, rai...
S'aixecà. Entrà a la cuina. En tornà amb dos cafès. De sota el taulell en va treure l'anisette i dues copes.
—Ens revifarà a tots dos —va dir amb sorna—. No s'ha d'afluixar xal.. S'ha de plantar cara sempre, si no...
 
[...]
Durant la tarda vaig pujar i baixar les escales Déu sap quantes vegades. Al peu de la finestra, embolicat amb una flassada, comptava el temps. Fins i tot si mires fixament el rellotge, el temps també passa, el sol fa el seu curs, les ombres es desplacen, arriba el crepuscle, s'encenen les estrelles, es fa de nit. Jo havia anat sentint el sotragueig dels carros que tornaven del camp i, a la seva hora, caure les campanades de la torre d'aquella església que el pare contemplava feia poc al meu diccionari. En tocar les set m'havia dit: «Ja ha passat un dia!» A Roissy, la meva dona devia impacientar-se tant o més que jo. La Rosa és nerviosa, peca per imaginativa quan les coses no rutllen. S'asseu en un racó, calla, pateix i es fa mala sang tota sola. Qui sap, potser aquella dona de la prefectura de Melun també em recordava i treballava mentalment a favor nostre.
En ser nit del tot, guiat per la claror de la celístia, redossat al marge del camí, no vaig poder evitar de tornar al mas. Hi havia una ratlla de claror sota la porta.
—Sóc jo! —vaig cridar, com si aquestes paraules m'identifiquessin.
Em van obrir
—Ja m'ho he pensat que tornaria —va dir la dona. —No han arribat?
Va sortir un home.
—Espereu fins demà. Ja veureu com en Carulla us els porta sense faltar-los ni un cabell —va dir generosament.
 
[...]
Vaig anar a tancar-me a la meva cambra de l'hostal. No vaig encendre el llum per sentir-me més pròxim d'aquella nit enorme. Veia el pare i els nois, potser no descoberts encara, i justament aprofitant les ombres per avançar sense ser vistos. Veia, a Roissy, la meva dona que ens feia companyia i que esperava amb creixent desassossec el meu telegrama. Recordo la fredor del vidre i l'emoció intensa, amarga, que em pujava a la boca. Em preparava a suportar la nit més llarga de la meva vida.
Vaig passar la nit assegut tot sol vora el foc, amatent als sorolls més insignificants, precipitant-me més d'una vegada cap al meu dormitori per abocar-me a la finestra i comprovar si «allò» que havia sentit eren finalment les petjades de l'home que venia a avisar-me. A trenc d'alba vaig córrer cap al mas. La porta era tancada. Vaig decantar-me a l'espadat: només pujaven alenades de fred i un gran silenci.
 
A migdia no havien arribat. Me'n vaig anar a Ceret, a sol•licitar una pròrroga. [...] D'entrada, el sotsprefecte em demanà els documents personals.
—Refugiat?
Agafà els meus papers, els dedicà un ràpid cop d'ull d'expert.
—Ho sento, no puc atendre la vostra petició.
Era el to oficinesc del funcionari de Melun: idèntica expressió, idèntiques faccions, i el mateix gest de refusar, per inútil, la meva pobra instància. [...]
Pardon, monsieur le préfet...
Cansat, decebut, m'esforçava a repetir la meva història...
—Us comprenc, senyor, però m'és impossible, impossible.
En el meu interior, jo no cedia, però notava que em fallava la veu, que se'm trencava, que potser només resultaria persuasiu que caigués sense sentits a terra. Però un no es desmaia a voluntat, al contrari, s'enfebra, treu forces de flaquesa.
—Us asseguro que no puc. Ho sento...
Tot d'una, en un cantó de la taula, vaig descobrir un exemplar de Les hommes de bonne volonté de Jules Romains. Potser Prélude à Verdun, no ho asseguraria, però
en aquelles circumstàncies ho trobaria natural.
—Veig que llegiu una obra del meu admirat amic —vaig dir, mentint amb necessari aplom mentre em duia la mà a la butxaca i en treia el meu carnet de soci del Pen Club i el certificat del Conseller d'Instrucció Pública i de Belles Arts de la Generalitat, en Carles Pi i Sunyer, estès el 23 de gener d'aquell any, tres dies abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona.
En deixar-los damunt la taula, vaig obrir el carnet i posar un dit a l'indret de la signatura de Jules Romains, president internacional dels Pen Clubs.
El sotsprefecte considerà amb atenció el dos documents mentre, a mi, amb oficiosa impertinència, m'anava examinant per etapes. Al final acabà per somriure'm, convidar-me a fumar i interrogar-me sobre les meves relacions amb l'autor de Knock, al qual, és clar, jo personalment no coneixia.
En disposar-me a recollir el meu laisser-passer, s'anticipà al meu gest i ell mateix redactà el text d'una pròrroga.
—Us el prorrogo per quaranta-vuit hores: temps més que suficient per a arribar a Roissy-en-Brie sense córrer el risc de ser detingut. Però, enteneu-me bé, no estic facultat per a estendre cap nou laisser-passer. Al contrari, si algú s'arrisca a passar la frontera sense passaport, ha de saber a què s'exposa. Així i tot faré els ulls grossos a condició que, en arribar a Coustouges, inviteu el vostre pare a tornar-se'n immediatament, i que vós i els vostres fills us traslladeu a Perpinyà i de Perpinyà a Roissy.
Hauria estat indelicat i inoportú d'insistir. Li vaig donar les gràcies. En sortir al carrer em vaig haver d'asseure en un banc i després entrar a beure una fine al primer bar que em sortí al pas. Al cap de mitja hora o tres quarts me'n tornava a Costoja. En veure'm baixar del cotxe de línia, l'hostaler acotà el cap.
—No han arribat encara —em va dir compungit—. La parella ronda per aquests topants. La dona del mas m'ha fet dir que us avisaran així que arribin.
Era dur, inextricable, com en un laberint. Els gendarmes m'abordaren abans d'entrar a l'hostal. Encaixava de ple dins l'argument de l'obra.
—El chef d'arrondissement de Ceret, bon amic meu, m'ha concedit una pròrroga de quaranta-vuit hores, veieu? —vaig dir com si els perdonés finalment per tanta impertinència.
Van examinar els papers tots dos alhora. Em van mirar, sorpresos.
Alors... —barbotejà el suposat algerí en el to llagoter i d'acatament del subordinat en presència dels galons o les estrelles d'una màniga—. Bonne chance!
No havien arribat, encara! Amb la meva dona havíem convingut que jo li enviaria un telegrama tan bon punt pare i nois passessin la frontera. Ja feia hores que comptàvem, jo, haver-lo enviat, ella, haver-lo rebut.
—Si no l'envieu, serà pitjor —em deia l'hostaler—. Pot sospitar que o bé us han detingut, que us ha passat una desgràcia, o bé que l'han tinguda ells. De fet, el millor és que sàpiga que encara sou aquí, que teniu una pròrroga i que els espereu d'un moment a l'altre.
És el que vaig fer, tot i imaginar el disgust de la Rosa. Era inútil fer suposicions i càlculs. Només em quedava el consol de mirar a fora des del peu de la finestra.
És curiós, al cap d'un parell d'hores, en veure aparèixer la noieta del mas que corria en direcció a l'hostal, tot i tenir l'íntim convenciment que venia a avisar-me que havien arribat, no se m'escapà ni un crit, ni tan sols una paraula, però en escoltar que amb veu desalenada m'anunciava, «Ja són aquí! » i que somreia, em vaig precipitar escales avall i, a tot córrer, trasbalsat per una alegria tan enorme que m'arrencava a un mateix temps rialles i sanglots, no vaig deturar-me fins al portal del mas. Gràcies, Déu meu! Eren allà, asseguts al voltant de la taula: immòbils, bruts, demacrats, i com petrificats, davant un got, ja buit, amb escorrims recents de llet, sense dir res, amb la mirada fixa i clavada a la taula. El pare no m'havia sentit; els nois, sí. Van tombar el cap tots dos, i em van somriure, però sense moure's com si estiguessin lligats a la cadira. Feia deu mesos que no els veia.
—Han arribat rendits —va dir la dona.

Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII