Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

292

Memòria del traïdor


52.

Hi ha en tot plegat, en això que ens envolta, un aire d’escorxador. Vull dir una indiferència, un ofici i una indústria de la mort que és ben bé com la d’un escorxador asèptic, minuciós, on la mort no té a veure ni amb el sentiment ni amb la moral, ni amb el plaer ni amb el dolor, només amb la feina, amb l’eficiència de la feina, amb la necessitat de fer-la. Però és un escorxador de persones, i per tant no pot ser explícit. Sí, ja ho sé. Ja sé que a Bucarest, el 22 de gener de fa un any –les notícies volen de ghetto en ghetto–, uns legionaris de l’Arcàngel Sant Miquel van agafar dos-cents jueus, els van dur a l’escorxador, els van despullar, els van posar de quatre grapes i van engegar les màquines. I que una nena de cinc anys… No. No es tracta d’esborronar amb l’horror, d’escandalitzar amb la descripció minuciosa de l’horror. No es pot explicar, no s’ha d’explicar. Gairebé no s’ha ni d’anomenar. No, aquí no hi haurà postals del mal. Que cadascú les faci, si vol, si pot, si el deixen dormir. Per on anava? Els escorxadors. No el de Bucarest. Precisament el de Bucarest era massa obvi, massa explícit, era una mena de contradicció o de sarcasme, se n’adonaven i subratllaven que era un joc salvatge posar una cosa allà on no toca, una humiliació. Potser aquesta és la diferència entre els romanesos i els alemanys. Als romanesos els fascina l’horror, el gest exagerat, la teatralitat. Els alemanys van per feina. Aquí han fet l’escorxador per a persones d’una manera natural, adaptat a les persones, sense segones intencions, sense sarcasme, a la mida. Té una pega: que els escorxable humans poden revoltar-se, que se’ls ha de conduir ordenadament a la filera, que els uns han d’esperar que acabin els altres perquè la màquina no dóna l’abast. Que cal injectar un ordre en el ramat, i un ordre que el conformi i que, al final, ajudi els escorxadors a fer la feina. Per això hi ha gent com Steinberg. Ho sap, Steinberg, que endreça el ramat per a l’escorxador?


59.

Manar és sempre trair. Sobretot si es vol manar amb justícia. Perquè aquesta justícia que es voldrà aplicar no serà mai la justícia absoluta, sinó la justícia possible. I aquest «possible» és sempre una traïció. Sempre que s’està fent tot el que es pot s’està traint. Fer, quan no es pot fer, és pactar amb l’enemic, és acceptar les regles del joc restrictives, és un acte de col•laboracionisme. Ser just en la mesura del possible és pactar amb una realitat que esdevé llistó del possible, límit del possible. Manar és pactar amb la realitat, i la realitat no és mai bona. Sempre hi hauràs de deixar alguna cosa. El poder és una traïció, excepte un poder absolut que no tingués límits, que pogués prescindir de la realitat. Hitler és menys traïdor que jo, però també traeix. Només l’anacoreta es pot salvar de la traïció. Però qui voldria ser anacoreta? Qui voldria tancar els ulls quan la injustícia absoluta cavalca per la terra? Manar és acceptar el mal menor, lluitar pel mal menor, embrutar-se pel mal menor. I el mal menor sempre és una traïció.


67.

—Acabi com acabi aquesta guerra, la guerra contra vosaltres l’hem guanyada. No en quedarà cap, de vosaltres, per explicar-ho, però, fins i tot si algun aconseguís escapar-se’n, el món no el creuria. Potser hi haurà sospites, discussions, investigacions dels historiadors, però no podrà haver-hi cap certesa, perquè amb vosaltres seran destruïdes les proves. I encara que alguna prova arribés a subsistir, i encara que algun de vosaltres aconseguís sobreviure, la gent dirà que els fets que expliqueu són massa monstruosos per ser creguts: dirà que són exageracions de la propaganda aliada o de la propaganda jueva, i ens creurà a nosaltres, que ho negarem tot, no pas a vosaltres. La història del ghetto la escriurem nosaltres.

Müller continuava fumant i Steinberg va sortir del despatx sense dir res.


68.

Algú jutjarà algun dia.

«És ingenu, absurd i històricament fals creure que un sistema infernal, com ho era el nacionalsocialisme, converteixi en sants les seves víctimes. Al contrari, les degrada, les assimila a ell mateix, i tant més com més vulnerables siguin, més buides, privades d’un esquelet polític i moral.

Ha de quedar clar que la culpa màxima cau damunt del sistema. La participació en la culpa dels col•laboradors individuals, grans o petits –i mai simpàtics, mai transparents!–, és sempre difícil de determinar. És un judici que voldríem confiar només a qui s’hagi trobat en unes condicions semblants. La condició de vexat no exclou la de culpable, però no sé a quin tribunal humà es pot delegar la seva valoració. Si depengués de mi, si hagués d’emetre un judici, absoldria fàcilment aquells qui han col•laborat poc en la culpa i ho han fet en una situació límit.

Qui és Steinberg? No és un monstre, ni un home vulgar. Però molts d’entre nosaltres s’assemblen a ell. Si va ser vil o sublim, és difícil de dir: només ell ho podria aclarir si pogués parlar davant nostre, tot i que digués mentides, com probablement feia sempre, fins i tot a ell mateix. Però ens ajudaria a entendre’l, com tot acusat ajuda el jutge tot i que no vulgui i digui mentides, perquè la capacitat d’un home de representar un paper no és il•limitada.

Potser tot plegat va més enllà: en Steinberg ens hi veiem tots, la seva ambigüitat és la nostra, connatural a nosaltres, d’híbrids fets d’argila i esperit; la seva febre és la nostra. Igual que Steinberg, també nosaltres ens ceguem amb el poder i amb el prestigi fins a oblidar la nostra fragilitat essencial: amb el poder hi pactem tots, de bona o mala gana. Oblidant que tots som al ghetto. Que el ghetto està emmullat. Que fora del recinte hi ha els senyors de la mort. Que una mica més enllà espera el tren.»

Algú ho jutjarà, un dia, però no hi haurà veredicte.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII