Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

125

Meditació històrica

[El pont de la mar blava; fragment]


Viatjant, amb la Crònica d’en Muntaner com a Baedeker, per mars i terres que foren del nostre antic imperi, qui deixaria de meditar sobre les directives de la política medieval catalana? El tema és prou atraient i burxa massa endins, arribant al moll de l’os de la nostra ruïna, perquè hom sàpiga estar-se’n.

Engrandiment nacional o domini imperial: era ben bé un dilema que es plantegés al nostre poble i que els nostres comtes haguessin de resoldre? No ho crec pas.

El territori català no podia ésser més gran del que fou. Per damunt les raons geogràfiques i cronològiques, ja prou fortes, una raó demogràfica limitava el seu eixamplament. Els habitants de la Catalunya Vella, per molt densa que volguem suposar-ne la població, amb prou feines si podien abastar al repoblament dels territoris, molt més fecundes i tres vegades més extensos, que en l’espai d’un segle els eren oferts a la Catalunya Nova a Mallorca i a València. A València, per cert, ja s’hi començà una colonització mestissa, i aquest era un greu perill per a l’esperit nacional. Jo crec que el dilema no es plantejava pas: Catalunya ja no tenia masses humanes a distreure, ço que tenia eren productes a exportar i comerç a exercir. El domini imperial era solució que s’imposava per força, sense tria.

Aquesta expansió fou ben dirigida? Fou ben estructurada?

Es clar que si l’expansió imperial era sobre tot per recolzar-hi el nostre comerç, essent el comerç medieval essencialment marítim, l’imperialisme català havia d’ésser mediterrani. Qui ho negaria? També, però, qui negaria que el nostre domini de la mar hauria estat molt més segur i menys costós seguint la política dels Berenguers, culminada en el moment que Anfós I senyorejava de Tortosa a Niça, que no pas amb el malaurat abandonisme que seguí la batalla de Muret? Precisament la inacabable guerra marítima del XIII i del XIV els Anjous la mantenen contra els catalans servint-se, no pas de la gent del reialme de Nàpols –molt fluixos com a homes de mar–, sinó dels nostres germans, bons mariners i bons guerrers, de llur comtat de Provença. Rei de Sicília, rei de Nàpols… Noms, no res més que noms! «Ací és l’orgull de Catalunya e de Proença la honor» diu lapidàriament Guillem Cornut en començar la batalla de Malta, on deixarà a mans de Roger de Llúria la vida i les galeres.

Malgrat tot, l’enemic és vençut, vençut cada dia; i darrera els nostres estols i les nostres companyies d’almogàvers, que planten llur senyera per les terres de llevant i la defensen bravament contra tothom, el nostre comerç prospera i el nostre Consolat de Mar és el dret comú de la Mediterrània. I tanmateix … Tanmateix aquest imperi no és un imperi.

No ho és perquè li manca una estructura política. No hi ha un vincle permanent que uneixi totes les terres conquerides o dominades per l’esforç del nostre poble. Els nostres comtes-reis no tingueren el seny dels nostres pagesos, i cegats de l’ambiciosa amor que llurs fills segons runbegessin corona reial, no s’adonaren del tort que feien a la causa de la terra. Pere el Gran mateix, que tan de prop rebé les funestes conseqüències de la divisió, traït pel seu germà rei de Mallorca en el moment més crític de la nostra vella història, cau en igual pecat que Jaume I, i divideix el regne entre els seus fills. Encara que els tres reis de les terres catalanes siguin catalans i afavoreixin igualment el comerç de Catalunya, el poble sent el perill d’aquesta dispersió, i en nom seu una veu s’aixeca, ferma i insistent, reclamant un govern únic: la del gran patriota Muntaner, cronista i almogàver. Pere III, el millor polític català, treballa per arribar-hi, desposeint el seu oncle del regne de Malllorca (que era les Balears, Rosselló i Cerdanya) i volent debades maridar el seu primogènit amb la pubilla de Sicília. Totes les terres catalanes no seran reunides en un sol feix que per les mans ja balbes del bon rei Martí, pocs anys abans del Compromís de Casp. I àdhuc així reunit, el nostre imperi no tenia cap nexe de govern, cap institució comuna sinó la persona del rei. Per això tot seguit que Ferran II es converteix en rei de Castella, fugen de les nostres mans Sicília, Sardenya i Nàpols.

Les bombardes de Gonzalo de Córdoba, incrustades encara avui a les portes de bronze del Castell Nou de Nàpols, malmetent-ne els plafons on hi ha esculpida la victòria dels catalans contra els Anjous, són un símbol eloqüent. Sota els verreis dels Austries, els records catalans foren esborrats, tant com possible, dels reialmes de Sardenya, Sicília i Nàpols. El primer Borbó liquida i dispensa aquestes romanalles del nostre imperi. Vet ací la realitat crua. Res més trist per a nosaltres que la història d’aquelles terres en els segles XVI i XVII. Per poc llatí que hom sàpiga li venen a la memòria els versos de Virgili:

Sic vos, non vobis…

És natural, però, que l’imperi català no tingués un organisme d’institucions polítiques i administratives quan àdhuc la nació no el tenia. No era pas un estat federal el nostre, era una esfumadissa confederació d’estats. Mallorca i València foren poblades de catalans, que hi dugueren la sang i la llengua, però no foren una perllongació política de Catalunya. Confederada aquesta amb Aragó, no era possible engrandir un tot sol dels estats: s’acceptà de no engrandir-ne cap i de crear-ne de nous. Matrimoni sense amor, en el qual no hi hagué divorci per l’exquisida correcció d’ambdues parts, a l’una i a l’altra fou perjudicial. Allunyà Aragó de la seva antiga convivència amb Navarra i de les seves afinitats Espanya endins, fent-lo participar a desgrat en empreses que no li interessaven; desvià Catalunya de la vella política occitana dels comtes i li impedí de formar, amb les noves terres, en el segle XIII una nació forta i en el XIV un imperi estable.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII