Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

319

Mapes muts


Tu ne marcheras jamais assez
Pèlerin perceur fou d’horizon
La terre apprise et une prison
les barreaux sont les chemins comptés
Edmond Jabés

Havia sopat molt tard en un restaurant minúscul i brut del carrer Joaquim Nabuco i havia tornat a l’hotel. No era son, però després d’un viatge de nit li costava saber que era un altre lloc. L’entumia aquell prestigi de les primeres hores en una ciutat estrangera i desconeguda. Només havia arribat, i ja n’hi havia prou amb això. Sempre esperava pacient aquella fisura en la malla ordinària de cada dia que, tot i ser lluny i fer molt de temps que se n’havia anat, mai no l’havia deixat partir tranquil de l’illa. Va fer un rot distret per conjurar aquella mena d’esbalaïment polifàctic que li produïa no ser a casa i va demanar la clau a la recepcionista.

En entrar a l’habitació va mirar l’equipatge, una maleta de pell envellida i la cartera, tot desat al peu del llit. Sempre l’atribolava veure maletes fetes, el feien sentir en una mena d’espai prorrogat, un temps confús d’ajornament, de dolor consumit. Era tard, però no s’adormia. Va engegar la televisió i va estirar-se al llit. Devia tractar-se d’un documental. Parlaven d’un escriptor portuguès, Venceslaus de Morais. A la pantalla hi havia un home que llegia. «Si la meva situació no és brillant, és, en tot cas, la millor que jo hauria pogut triar. Altres no podrien fer la vida que faig; qüestió de caràcter; cadascú té el seu». Devia tenir raó, però ell havia triat i se sentia torbat. Intuïa encara la intrepidesa de la decisió de partir i també percebia el desassossec de no saber cap a on se n’anava. Però feia massa temps que volava per no creure que en tot això no hi havia una astúcia fingida que deixava entreveure una alegria exhausta, un afany marcit.

Va apagar el televisor. Escarnia aquells que dormen, com quan era petit. Després de dinar tothom feia la migdiada i ell se sentia estrany. Mai no va tenir son a les tres i tanmateix aparentava dormir. S’allargava a la gandula i tancava els ulls. I mentia. Més tard sempre afirmava que havia becat més d’una hora; que se sentia esbraonat; que tenia els ossos cruixits. La seva mare sempre havia malparlat d’aquells al•lots que s’estaven a la plaça, a l’ombra que feia el campanar quan no hi havia ni una ànima pel carrer. I ell s’estava a la gandula i vigilava. Un gemec, un grinyol apagat, aquell cantet malalt dels badalls de la padrina i el pare que roncava, massís. Sempre li havia agradat mirar la gent que dormia: aquell posat ensopit de desemparança que tenen els que s’abandonen al son, entre la renúncia i la felicitat. De petit tenia enveja a les pepes de la seva germana gran; bastava col•locar-les en posició horitzontal i tancaven els ulls. També li agradava anar amb la padrina a vetllar els morts perquè segons ella dormien sempre.

No tenir son vol paciència. Era la seva germana que li havia dit com aquell que no diu res: «De tot allò que no has fet, te’n queda la paciència de saber-ho». No ho deia per ell i les seves curolles. Aquella veu i aquells ulls que no miraven res venien de més enllà de les migranyes que la feien irritant de deu dies nou. Per a ell aquelles paraules pesaven, encara ara. N’havien parlat tant, d’anar-se’n, de la possibilitat de despintar amb la partida –pinzellades gruixudes i violentes, deia ella, davant la tela, als porxos de casa on tenia l’estudi, mentre refeia per enèsima vegada aquelles teles raspades que la padrina havia deixat a mig fer– els dies enviscats que passaven en aquella casa, on vivien com un reclan que no sentia ningú. I les hores s’enganxaven a la pell com un bàlsam greixós que no consola, com una llapassa, com un batzer. Vivien enfigassats en la repetició. «Som una llova malparada», solia dir ella.

Aquell horabaixa d’agost feia una calor gelatinosa i no passava l’aire. Ella passejava per l’estudi com un ca fermat i es fregava una mà amb l’altra com si passàs ànsia. De sobte, va quedar sembrada i va dir «tot s’aferra». I després va pujar al terrat. I quan va ser enmig dels canyissos dels albercocs que les ties havien xapat, va iniciar una mena de salmòdia monòtona que aleshores li va semblar ridícula, com quan imitaven la cantinel•la del rosari que passaven les velles cada horabaixa: misteris de goig, de dolor i de glòria. Va encetar la lletania: «les mans apelagoses de collir figues, les ungles greixoses de trempar la sobrassada, fer bolles amb la reïna dels ametlers, la confitura de prunes, el saïm, la pomada Famos, l’asfalt que crema i s’enganxa a les soles, la cola de la fàbrica de sabates, la pasta dels robiols… Tot s’aferra». I va callar.

Eren aquelles excentricitats que la feien rara, i era la tia Lluca qui duia el compte de les extravagàncies de la seva germana quan, segons les seves paraules «anava desbaratada». Sempre feia servir la mateixa llista: si s’havia fermat a una roda de carro amb els grillons que li varen dur els Reis i havia tirat la clau, que li havien d’amagar el pastó perquè sempre la trobaven empastifada de dalt a baix, quan no s’hi seia hi posava els peus perquè volia fer servir la pasta de peanya. I deia que era una estàtua. I a la fàbrica de sabates, i ja era granadeta, la varen trobar amb les mans dins un pot de cola. I sempre deixava per acabar la lletania el dia que va untar el seu germà de visc i va justificar-se dient que volia caçar i ell era un bon reclam. Després afegia capejant que no sabia a qui havia sortit.

Però ningú no s’esperava mai que se n’anàs. Sempre deia que agafaria el vaixell i no tornaria, que si no s’espavilava no hi seria a temps, a veure món. Molts d’horabaixes li contava davant l’atles on aniria, en quines ciutats viuria. I jugaven a “la ciutat perduda”. Es tractava de trobar una ciutat, una muntanya, in riu a l’atles sense fer servir l’índex, en menys de cinc minuts. Tu li deies Fergana o Valdivia i era sobretot aquella mirada de desesperació, d’ànsia histèrica, el dit que passava frenètic sobre muntanyes i planes i oceans i illes. I passaven els cinc minuts i si li proposaves l’índex ella deia «no vull sopes, no vull sopes» amb la mirada perduda sobre l’oceà Índic o el desert de Gobi. I quan havien passat els cinc minuts i no havia trobat Kerguelen, tancava l’atles i tocava les lletres daurades de la coberta blava, com si el daurat repujat de la A fos el ressort d’algun enginy que la faria desaparèixer. L’ànsia s’havia convertit an angoixa i aquells ulls ja no cercaven el nom d’una illa enmig de l’oceà Índic. S’havien empedreït i amb la veu glacial deia «som un mapa mut». I ell callava perquè mai no sabia què havia de dir, i tenia por que les llàgrimes que feien perdre la transparència a aquells ulls esdevinguessin glaç, una regió de neus perpètues sense nom, terra que ningú mai no ha vist.

A vegades quan estava trista deia «el vaixell no vol partir, el vaixell no vol partir» i ningú no l’entenia i ell li tocava els cabells. Quan va desaparèixer va creure que el vaixell a la fi havia salpat però l’alegria va durar poc. L’havien trobada que surava a l’aljub on abeuraven els animals que tornaven de foravila. No hi va guaitar i no la va veure quan la treien perquè l’embolicaren amb una manta grisa. Només els peus. Algú va arregussar la manta sense voler i varen aparèixer els peus blancs quasi blaus i arrugats que penjaven com el batall d’una campana. Havia deixat les sabates en el poal de l’aljub amb una nota. «Camina caminaràs».

Molta gent parteix per fugir d’un lloc, però no era el seu cas. Ell fugia d’aquell dia. És ben segur que hauria pogut beure, col•leccionar segells, diners, cases o misèries, a la recerca de l’oblit, però no s’hi veia amb cor; cada record, cada imatge del passat s’encaminava irremissiblement cap aquell dia d’agost. Semblava que tots els itineraris a través de la memòria havien de passar per aquell dia, com si es tractàs d’un creuer, un centre capaç d’imantar tota la seva vida. Però a mesura que passaven els dies i els llocs va poder veure que no era una condemna. En les malediccions sempre hi ha un fonament il•lusori. La claredat que irradien sol provenir de la quimera que només la ficció a vegades és capaç de suggerir. Amb el temps s’havien acostumat a passar per la cruïlla, sempre amb un respecte poruc i una timidesa comfortant. Fins i tot es va espiar assajant alguns revolts per tal de passar-hi i quan se n’allunyava li costava desmentir la sorpresa que sentia davant el fracàs dels seus càlculs. Ara li agradava creure, incitat per una fantasia paradoxal, que per ventura la nota que havia deixat la seva germana era una mena de sentència estrafeta que havia d’executar. No es tractava d’expiar un fet ignominiós o reparar un error, simplement havia de complir-la. No pretenia fer passar això com una explicació, era més probable que fos una astúcia inversenblat que no aspirava ni al crèdit ni a la mentida, senzillament l’entretenia davant l’indicible.

Feia setmanes que era a Manaus. La ciutat conservava aquell aire llustrós d’allò que es tuda. És una ciutat saciada, li havia dit l’altre dia la cambrera del restaurant on anava a dinar. I era cert. No era l’exuberància allò que la feia excessiva, era la seva aparença baldera, de no ajustar bé, que la convertia en una mena de disfressa de ciutat, feta de rosegalls, engrunes on un podia pellucar la sensació estranya d’amuntegament frondós, però també de desesperança i de renúncia. Una ciutat on era fàcil esperar l’evacuació i que et deixassin a l’estacada. Però també havia aprés amb el temps a malfiar-se de les impressions que li produïen els llocs per on passava. Era sobretot la necessitat de no quedar que li suggeria aquelles sentències de guia turístic i les deixava a la barra de qualsevol bar com una propina rònega. Quan arribava a un lloc feia esforços per convertir allò que veia en rutina, per això sempre voltava pels mateixos indrets i saludava tothom en dos dies. La mentida consistia a fer veure, però sobretot creure en la voluntat d’arrelar, d’establir-se; fer-se seu el carrer, el veïnat, la botiga i fracassar. I el desengany no consistia en el fracàs mateix sinó en la seva previsió. Era ben hora de partir. I per això no li estranyà gens que la cambrera després d’aquesta peroració, i no era la primera, li digués amb aquella mirada resignada que eren els llocs on no havia estat allò que el mantenia viu. La resta, rei meu, són excuses. Va pensar en la seva germana i li sabia greu fer servir com un pretext aquella nota deixada estar al costat de les sabates, convertir aquella pregària en una condemna, mentre agafava els bolics i se n’anava cap al riu.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII