Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

95

Les presons imaginàries

[Fragment]

  • Pere Coromines
  • (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939)

«Déu meu, per què m’has desemparat?»

Els vaig dir qui sóc i de què m’acusaven, i ells van contestar-me que els carregaven les mateixes acusacions. Tenia molta set, però allí no hi havia més que una galleda d’aigua bruta, amb tot de bocins de calç, sosllevada de les parets per la mullena, i no en vaig voler beure del fàstic que va fer-me. Aleshores vaig sentir que el meu esperit començava a empiocar-se també i vaig posar-me a córrer com un boig per la cel•la, plena de misèria, entirant-me els cabells i renegant com l’altre. Encara un moment vaig trobar un consol en la il•lusió de defensar-me escrivint al meu germà una carta en la qual li demanava que entre ell i els amics em traguessin d’allí, que si no jo em tornava boig.

I era veritat: el cap se me n’anava, incapaç de fer-se càrrec tan sobtadament de la mentida que em perdia. Allò de no ésser sol, d’haver-n’hi ja dos mès d’escandallats per al sacrifici, era prou clar per a donar-me entenent que la cosa anava de debó i que seríem fusellats al cap de pocs dies. Però el cervell no hi volia saber res amb això de morir i em cridava que el defensés contra aquella idea punxant i perfidiosa, corrent per la cel•la com un boig, cridant a tota veu que era innocent, renegant com els condemnats a l’infern bíblic. I quan volia distreure’m mirant per la reixa i la vista topava amb el terraplé pelat, sense una escletxa, m’aclaparava la impietat dels que em volien mal, i en la carta del meu germà li deia: «M’han pres la mar, el darrer consol del meu captiveri.» El que estava més arrupit es va trobar dos polls que li corrien per sobre.

Quan van venir amb el ranxo crec que no en vam tastar: un bocí de pa, i encara no per gana, sinó per fer com aquell qui menja alguna cosa. Un dels company, que m’esgarrifava amb els posats d’idiota que tenia, se’n va anar al llit, acotxant-se fins al damunt del cap per ofegar el soroll d’aquella barrina sorda que li foradava el cervell, i els altres dos encara vam córrer molta estona sense poder entrar en conversa, cada un tot sol amb el seu neguit, que com més anava més creixia. Així que es va fer fosc les forces se’m varen acabar, i sentint-me incapaç per a resistir més la idea punxant i perfidiosa que volia ficar-se’m al cervell vaig abandonar-me ajagut sobre el llit. Aleshores va desbotar l’oratge més violent que hagi passat mai per la meva ànima, i, encara que ningú en va heure esment i que podia ben callar-m’ho, em sembla que no sabria tirar endavant si no contava aquell tràgic ensorrament de la voluntat esmicolada.

De primer, embolcat en la manta, vaig veure si podia negar en llàgrimes el trastorn de l’esperit, i em penso que si hagués pogut trencar un bon plor potser hi hauria trobat un bon consol; però la por que els altres em sentiren degué espantar-me i no vaig poder. I les llàgrimes que es queden a dins són les més amargues! El pensament que em matarien aviat era la nota obsessionant del desordre psíquic, aquella mort tan estúpida a la flor de la joventut quan el cervell començava a perlejar d’idees pròpies. Pel mateix que em llevaven a mi havien mort sis dos anys enrere, sense que ningú demanés el seu perdó, avergonyits fins de la seva llàstima els que en sentien; i aqueixa mort avorrida de mal home maleït per tothom, a mi, que tan m’agrada que m’estimin, esmicolava la meva ànima i em punxava el cervell, amarat d’amor pels que pateixen.

Mentre vaig creure que només hauria de respondre dels meus actes, no va faltar-me esperit per a esperar qualsevol pena, perquè pensava que mai seria tan grossa que no la pogués resistir amb l’ajuda de la meva consciència, segura de no haver fet cap mal a ningú. «Si allà on tu no has posat més que amor al pobres volen veure els altres una malícia que mereix presó —jo deia—, doncs que em tanquin, que em facin el que vulguin perquè no és cap pena la que ens donen per una cosa que no ens en hem de penedir.» Però això de fer-me pagar culpes d’un altre que no conec, de llevar-me falsos testimonis per matar-me, això, per impensat i esgarrifós, esbocinava aquella voluntat tan forta de patir que jo tenia. Morir pel mal que han fet els altres, quan jo avorria el mal, era més fort que jo.

Ja era negra nit quan varen obrir el calabós, i els meus companys van alçar-se esglaiats, perquè van dir que havien sentit la veu de l’home que als vespres s’enduia els presos. No sé què van remenar per allí dintre, però el cas és que no van endur-se ningú. Si alló arriba a passar-me la nit que vaig entrar al castell, és tan cert com hi ha món que m’hauria quedat fred com un mort. Però ara ja no em donava ànsia sinó una cosa, morir, i mentre em deixessin viure podien fer el que volguessin del meu cos.

Jo, que amb la il•lusió de la meva força intel•lectual havia deixat per sempre les comunions polítiques i m’havia estat de tants vicis i plaers per fer-me, a còpia d’afanys, unes idees pròpies; que, arribat a la Meca de les meves esperances, combregava tot sol en l’isolament del meu altar, aixecat amb suors de l’ànima al cim d’una muntanya, esperant tremolós que hi davallés la idea pura, la llum que havia de guiar-me en el pelegrinatge d’aquest món, em trobava tancat allí, perdut sense remei, entre les runes de les il•lusions esmicolades, condemnat a morir per una idea vulgar i rancuniosa, de tan curta durada, que al cap de poc temps ja no en parlaria ningú.

Així, tots els afanys i sacrificis havien estat debades, i la vida mancada sentia l’enyorança de tots els plaers no aprofitats en el seu dia. Jo era la crisàlide morta quan encara no tenia ales per volar, la planta colltorçada abans de regalar-se amb la flaire dolça de les seves flors.

«Traieu-me d’aquí —cridava el meu cervell—, vull viure, vull fruir sense pietat pels que pateixen. No hi tornaré mai més a pensar en els altres: qui vulgui llibertat que se la guanyi, i els que no vulguin patir fam que es morin. Deixeu-me anar, que us ho demano amb les llàgrimes als ulls; jo vull fruir del món per a mi tot sol, vull viure, vull viure, vull viure …»

I és que, morta la fe davant de totes les il•lusions perdudes, no em restava a l’ànima sinó l’instint de la bèstia, rabiosa de morir sense haver gaudit de l’amor de la femella. Tot el meu desig de patir se m’espassava i veia caure feta engrunes aquella voluntat que un dia m’havia cregut que era de ferro. Així, miserable i covard, em rebolcava pel llit, orfe de tot el que m’ajudava a viure, però per això més empedreït que mai en la idea de no voler morir, sentint ganes de córrer a agenollar-me als peus dels que em volien mal per demanar-los que em perdonessin.

Ara comprenc com va ser que Jesús, clavat a la creu digués: «Déu meu, Déu meu, per què m’has desemparat?» No eren els sofriments els que el feien queixar-se així: eren les il•lusions que fugien, la fe que se m’anava. Calla’t, instint humà i torna tu, la idea que m’ha portat ací, i arruixa’m la meva ànima! Déu meu, Déu meu, no em deixis tot sol a l’agonia, penetra tot el meu ésser de la teva essència, que amb tu no hi ha dolor; no em desemparis.

Així també avui la humanitat escèptica es rebolca en el sofriment, sense cap il•lusió que l’aconsoli. De l’un remei a l’altre, tots els prova i cada dia li porta un desengany; i és que potser, orgullosa, ha volgut divinitzar-se esbrinant la veritat, sense conèixer que la sola veritat de la vida és la nostra petitesa, i el veritable remei la il•lusió bella, la mentida que ens amaga el sofriment, l’amor que cega i fa oblidar. Si és morta per sempre l’antiga fe, no trobarem remei al dolor fins que el geni de l’home en suggereixi una altra. Qui et pogués infantar, idea redemptora de la humanitat sense consol!

A les dues de la matinada l’animeta d’oli que feia llum dins la nostra cel•la va aclucar-se, i aquest dèbil canvi de la claror a la fosquedat va depertar-me. Tan fluix dormia! El son va ésser febrós com la vetlla, i, amb els somnis que em van turmentar, l’enfonsament de la voluntat va acabar-se del tot. Aleshores, ja no tenia ganes de córrer amunt i avall de la saleta, i m’estava sobre la màrfega, embrutit, sense una ombra de pensament, amb un soroll brunzinant sota la closca, com si dins del cervell un eixam d’abelles perfidioses vetllessin un mort.

Quan es va fer de dia encara vaig començar una carta per als de casa, i a cada punt em quedava amb la ploma a la mà, embadalit mirant enlaire sense veure res. Després, a l’hora de la neteja, vaig agafar la galleda, mentre els altres dos duien la portadora. L’oficial, que era un bon home, va compadir-se de mi, i com que jo anava sense res al cap i plovia molt, no va voler que anés a omplir la galleda a la pica de la cisterna i hi va fer anar un artiller. El bon cor d’aquell jove em va entelar de llàgrimes els ulls, i, encara que hi havia per allí molta gent, no vaig avergonyir-me’n. També va demanar una gerra perquè hi tinguéssim l’aigua i ens la van portar.

La carta del dia abans no va passar, però algú dels que l’havien llegida potser es va sentir commòs de la meva tristesa, perquè a l’hora del ranxo vam rebre l’ordre de fer el paquet, i al cap d’una estona ja érem al calabós que hi ha al costat d’aquell que havia viscut una setmana. La nova habitació era gairebé igual que la primera. No sé per què ens van fer canviar de llits; però el cas és que en el magatzem van carregar-me les tres posts de fusta molt gruixudes, i els dos bancs de ferro, per dur-los d’un camí; i com que estava tan dèbil, a mig camí va haver d’ajudar-me un artiller.

Allà varem trobar-n’hi set que ja feia dies que no cantaven, amb les mateixes acusacions que nosaltres, però sentint, més que la por de la mort, l’espant de les llegendes que corrien a la presó de baix. I aquella idea obsessionant que l’home que pujava cada vespre els passaria a buscar qualsevol nit per quedar-se’ls amb ell, tant i tant els esborronava, que l’un va emmetzinar-se menjant-se el sofre de tres capses de mistos i dos o tres van fer-se punxes amb les culleres de fusta per matar-se així que els cridessin. Com que jo mai no m’havia volgut creure aquelles històries i a ells aleshores la mort no els feia por, vet aquí que els dos optimismes van fondre’s en un i al cap d’un quart gairebé estàvem alegres.

El dels mistos no es va morir, i el que perbocava feia llumenetes; però el metge, que era molt intel•ligent, va dir que tenia tifus. Per tota medicina li donava aigua freda amb un porronet, i semblava que el remei li va anar molt bé. Quan vaig entrar estava acotxat amb la manta, duia un mocador lligar al cap i estava tan magre i tenia els ulls tan fondos, que de la seva vida no n’hauríeu donat una pipada de tabac.

Tots van dir-me que eren innocents com jo, i al veure tanta gent acusada de la meteixa cosa va entrar-me el consol que potser no ens matarien. Sobtadament m’anava retornant de mort a vida. Vaig acabar la carta començada amb tot un altre esperit, i vaig anar-me’n després a la finestra a veure el mar altra vegada, tota la platja fins més enllà del riu, la boca del port amb una de les torres, i un horitzó immens i asserenat tot d’un cop com per miracle. Davant d’aquell espectacle imponent, en què les coses em semblaven amics d’un altre temps que venien a consolar-me arran de les reixes de la meva presó, vaig sentir davallar fins al fons de la meva ànima una calma dolça que em va tot retornar. La voluntat va refer-se fresca i inesperada, i tot entresonyat vaig començar-me a desvetllar i a sentir-me més fort que abans el goig de viure. En el cervell em sentia una gran remenadissa d’idees impregnades d’amor: les il•lusions tornaven.

D’aleshores ençà he passat prop d’un any en el castell, unes vegades sol i altres tancat en companyia. Allí he sofert més que en tota la meva vida i he plorat les llàgrimes més amargues; allí he sentit les angúnies de la mort ben a la vora i el trastorn de la compassió més desesperada; allí he conegut la immensitat de l’amor de l’home, i també hi he passat hores benaurades d’una alegria que mai podré oblidar; però quan repasso enl a memòria el llibre del record del captiveri, després de l’oratge psíquic que acabo de referir, veig que els més profunds i inesborrables em parlen sempre d’aquella colla dels deu, tancats set mesos junts de nit i dia, i els seus noms i les seves fesomies, els seus gestos i el seu parlar, els seus defectes i les seves virtuts, han quedat per sempre en el meu cervell com un rastre eternal de tantes esperances repartides entre tots, i de tantes penes plorades amb els mateixos plors.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII