Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

215

La rara anatomia dels centaures

[Fragments]


Des que decidírem dur endavant l'empresa —un tretze de novembre, entorn a les sis d'un horabaixa que, just per això, consider encara ara gloriós i el més bell de la meva vida: talment així el record —fins que fou realitat que aquests ulls que s'ha d'engolir la terra en contemplassin el primer exemplar, hagueren de passar, almanco, dos anys. Dos anys dels quals podria dir, amb el mateix grau de veritat, dues coses aparentment oposades: que foren breus com una lluna d'alegries i que no acabaven de passar mai. Sense adonar-nos-en, els sis mesos que havíem calculat necessaris per als preparatius, anaren estirant-se, primer de dia en dia, ben aviat de setmana en setmana i tot seguit de mes en mes: a la llarga, el meu company i jo convinguérem que la sort ens havia assistit quan, finalment, l'expedició —expedició de dos, just ell i jo, però treballosa de preparar com si haguéssim estat dos-cents— pogué partir. I no debades ho fou, treballosa, com comprendrà qualsevol que tengui prou en compte que els centaures no són, precisament, una espècie abundosa que hom pugui trobar a qualsevol indret.
[...]
Fou a l’altària d’aquest any i mig quan, des del banc, me n’arribà l’avís: els meus diners eren esgotats. Em sorprengué com qualsevol altra cosa en acórrer per primera vegada, però no em preocupàs ni, molt menys enutjà. Posar a la venda una part dels meus béns fou una cosa que vaig fer amb una absoluta naturalitat I tenint plena consciència de fer el que més m’agradava fer amb ells: convertir-los en diners, és a dir, en mitjà de reafirmació d'un projecte que, aleshores, em tenia tan fascinat com s'hi pogués sentir el meu amic. Potser i tot em sentia més mansfermat que no ell. No era debades, tota vegada que procedia, tot jo sencer, d'un món tan alienant i prosaic com el dels negocis, i ell, poeta, tenia un hàbit en el tracte de l'inversemblant que li podia propiciar, més que no a mi, una actitud ocasionalment més desafecta per la cosa màgica. Prou sabia jo que ja no hi havia força exterior que fos capaç d'aturar-me i, si calia, com així fou, aquelles vendes no serien més que el començament. Mai no hauria cregut que podria realitzar-les amb una manca tan absoluta de sentit del sacrifici i que posàs tan poc esment a escollir amb un cert sentit jeràrquic els béns que, un rere l'altre i fins que n'hi hagués, anava successivament convertint en diners. I no crec que em fes actuar amb aquesta indiferència la seguretat de, un dia, recuperar amb escreix tot el que anava gastant. La tenia, i ben clara, dins meu, tal seguretat, però sé cert que, aquesta vegada i admet que excepcionalment, just em condicionava l'enlluernament que sentia pel projecte en si. L'aventura fascinant s’arrodonia en l’expedició. Tota la resta, tot el que girava entorn als resultats, a la cosa de la comercialització, just em va atreure des d'un angle preferent els primers dies, ja passats els quals, quan vaig sentir-me aglapit dins la suggestió de la idea, es convertí en quelcom no diria sobrer però sí marginal i a no tenir en compte fins molt més endavant moltíssim més: quan fos hora de ressuscitar de dins meu l'home de negocis que, al seu moment, el meu company i jo nessitaríem tant com jo, d'entrada vaig necessitar la seva fantasia.
[...]
Fou exactament al lloc que nosaltres havíem previst. De sobte, vérem aparèixer un centaure a una cinquantena de passes davant nosaltres, retallant-se sobre el perfil del turó mentre creuava, infinitament bell, el breu espai que se separava el brancatge caigut i esponerós de dos boldrons de castanyers. La llum roent que ja incidia horitzontal, el va ferir, en passar ell, i el perfil i el pelatge superb de la coa es definiren, encesos, a la nostra contemplació afamegada. Ni la del més bell cos de dona no m'ha excitat tant mai. De les potes, n'arribava un so, sobre la fullaca, totalment torbador, que mantengué el prodigi viu més enllà del que durà la visió. Vaig pensar: ja em puc morir. […] Passaren dos mesos més, fins que l'atrapàrem. Tant el meu soci com jo, ens hem jurat sempre que era el mateix exemplar, el primer que vérem, tot i que l'hauríem pogut confondre després de la contemplació, també prodigiosa, un altre dia, d'un ramat de tres. Però quelcom ens digué, en tenir-lo, que era el mateix.
[…]
Era bell, veure'l córrer cap a prendre possessió d'aquell món que, des d'aquell instant de co-mençar a fer-hi retrunyir les potes, li pertanyia més a ell que a nosaltres: Recuperada, des d'aquell instant, la llibertat, just li restava perdre la solitud que ens vèiem obligats a oferir-li com a única possibilitat momentània. No cal dir que ningú, potser ni ell, no era més interessat que nosaltres a aconseguir que fos prest quan la hi poguéssim fer perdre.
Les coses ens venien com tallades de lluna. El meu company, poeta, esmentava sovint l'assistència dels déus, satisfets de la notra tasca. En realitat, que ens anassin bé no era més que la conseqüència del llarg, profund i costós esforç que, ell i jo, havíem fet per garantir-nos que no succeís d'altra manera. El cas és que, millorant totes les nostres previsions, que atorgaven una espera d'uns sis mesos per aconseguir la troballa, abans de veure esgotar-se el quart arrodonírem amb èxit la part més difícil i arriscada de l'expedició: capturar una centauressa. La nostra sort encara arribà més lluny: des del primer instant, vàrem veure clar que es tractava d'un exemplar per-fectament constituït, d'una edat la més escaient per dedicar-la a satisfer aquell mascle i, entrant ja en acció el nostre negoci, a la reproducció. Era un animal tan bell que a mi no em resultava possible contemplar-lo llarg temps sense que em fes enveja aquell mascle que, després de la seva llarga solitud de quatre mesos sobrevivint a la nostra garriga, la rebria amb l'arravatament que era de suposar.
Potser els entusiasmes hi foren i se'ls feren palesos, l'un a l'altre, d'una manera tan delicada i discreta que passà desapercebuda a una sensibilitat com la nostra, que començava a anar esmussa, qui sap si per les impaciències d'obtenir de tot allò un guany al qual ens empenyia una situació econòmica que ja es podia considerar problemàtica. La realitat és que, des dels nombrosos discretíssims punts d'observació que, espargits per tota la vasta extensió botànica, teníem preparats, durant un llarg any a partir de la incorporació de la centauressa, sols ens fou atorgat comprovar a la pràctica el que, après als llibres, consideràvem l'exageració pròpia de la mitificació a la qual havia estat sotmesa la noble espècie: que l'acoblament dels centaures sols es produeix una vegada a l'any, no tots.
[…]
Vaig pensar que, després del de fer-ho jo, el dia de néixer aquell centauret era el més important de la meva vida. Acabava d'ocórrer que havia esdevingut veritat el que havíem somiat tossudament com a possible al llarg de cinc anys. Era massa bell per ser veritat, però ho teníem dins les mans. Finalment ja podíem parlar, de debò, de comercialització i començar a atendre encàrrecs, cosa que equivalia a recuperar els primers diners i, a més distància, a fer realitat l'altre somni meu, consistent a recomprar la nostra casa pairal i, rere ella, la resta de propietats que havia anat venent una rere l'altra.
[…]
Exactament el dia d'acomplir tres mesos i mig, la bestiola fou capturada […] El petit centaure quasi ni reaccionà […] Ens disposàvem ja a lliurar-lo cap al seu destí definitiu, quan ens adonàrem que qui havia reaccionat de manera negativa era la mare. Semblava com si hagués envellit, de sobte, cada setmana un any. Per precaució, ajornàrem la tramesa d'aquella primera expedició […] Era, vàrem deduir, un problema de tristor que just es podia resoldre amb la tornada del fill. Abans de consentir veure morir de melangia el raríssim exemplar, l'hi restituírem […] Ben aviat, aquell aire trist i deslluït el tengueren també els dos mascles que ens quedaven. La centau-ressa, en qüestió d'anar alisa, els anava davant, però ells dos s'entristien de manera progressiva, dia rere l'altre. Dic s'entristien per referir-me més a l'aparença que donaven que a una realitat que no aconseguíem escatir. Ben aviat, arribàrem a entendre que tanta tristesa escampada era sospitosa de no ser, precisament, tristesa, i quedà clar que es tractava, més aviat, d'una malaltia que de cap manera aconseguíem diagnosticar.
[…]
Va haver de ser el meu company qui, finalment, ho veié tot clar. Havia passat els dos anys contemplant-los de manera obsessiva, mentre meditava. Un dia es donà un cop al front i es girà cap a mi, amb cara de, finalment, entendre-ho: a aquells animals mítics, als quals hom hauria dit que no mancava res —l'entorn, quasi sempre el clima, i els aliments eren exactament els més adients—, precisament per ser mítics, necessitaven distància. Sí, va haver de ser el meu company qui primer ho veié clar. No debades, ell era poeta.
* * *
Veure agonitzar aquells animals —encara bells, tot i el seu estat progressivament més lamentable—era quelcom que ni ell ni jo no hauríem suportat amb dignitat, i decidírem reintegrar-los al lloc exacte on els havíem capturat. No ens quedava un cèntim i ens enginyàrem organitzant el transport amb pagament a destí. Tot resultà soprenentment fàcil fins al mateix instant d'alliberar-los, al confí del bosc, instant que, tot i ser trist i representar la culminació del nostre fracàs, tengué un transfons que ens reconfortà. Però no vull recordar aquella escena, la més trista de la meva vida. Les dificultats vengueren després, quan comprovàrem que, en aquest país, no admeten cap broma a l'hora de fer acomplir les obligacions de la gent. Les despeses d'aquell transport especial foren desmesuradament altes i he calculat que, anant amb esment, trigarem cinc anys a cancel•lar-les amb aquest mester de guardabosc que ens han assignat en comprovar que és veritat que no tenim un cèntim. El nostre únic consol, enmig de tot, és poder veure, adesiara, des de la distància, la silueta d'algun centaure retallant-se contra la llum roent d'una clariana del castanyerar.

Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII