Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

63

La família dels Garrigas

[Festa major a Tarragona amb castellers i processó. Fragment]


L'endemà era Santa Tecla, patrona de la difunta masovera i festa major de la ciutat, el 24 la festa de la Mercè; el sant de la pubilleta.
Semblants diades, quan vivia la mare, eren de gran gatzara.
La vetlla, marit i muller acompanyats de la tia que menava la quitxalla prenien la tartaneta ben estibada de cistelles d'ous, de panerets de fruita, de coves d'aviram, d'algun carretell de vi bo... i contents, alegres, se'n baixaven a ciutat, on ja tot era fressa i xirinola, missatgeres de la gran diada en la qual se celebra la festa de la Protomàrtir amb tot el soroll, animació i eixordament d'orelles que saben donar els castellers, les colles, els balls de Dames i Vells, de Bastonets, de les Gitanes, de les Criades, de Cercolets... i els més solemnes de Sebastiana del Castelló, dels Ambussados, de Santa Ursenina, de Serrallonga, de Sant Magí, de Santa Tecla!, deis Diables!, de la Rosaura!
Un cop arribats anaven a l'hostal del Nen prop del portal de Santa Clara, on eren rebuts com gent de casa i de seguida a ca don Pau Garcés o cal canonge Morros per avisar-los que fessin prendre a l'hostal els presents portats de la Masia.
Quan trobaven un amic tot eren renys i queixes. Ara vegeu! per què no havíeu de posar a casa?... Mireu, Tecleta, n'estic molt ressentida (o ressentit), l'any passat ja ens féreu la mateixa.
—Som massa gent! —responia el Garriga—; no m'agrada fer nosa. A l'hostal sóc l’amo: pagant sant Pere canta.
I després d'haver repetit una dotzena de vegades que estava mal fet d'anar a l'hostal tenint tan bons amics i d'haver jurat que mai més, mai més pujarien a la Masia, tot acabava per ajuntar-se les dones amb la quitxalla, els homes amb els homes i vista la llibertat!
Els uns volien anar a la Catedral als goigs, altres preferien seguir les botigues, que en semblants ocasions treuen les més lluentes sedes, les més gruixudes tumbagues, les esmaragdes més verdes i grosses per a temptar la masovera rica o la núvia vanitosa.
La gent menuda més s'estimaven seguir els balls, no mancant mai algun conegut de confiança, didot o mosso vell, per a vigilar-los... i tothom se divertia a la seva.
La saragata, però, la vetlla de Santa Tecla no era més que pa i mel comparada amb el bullici del dia següent. Uns quants balls, els menos bonics, recorren carrers i places.
L'ensendemà a punta de dia ja se sent els na-ni-na-ni-na de les gralles i el pam-ra-ta-pam-pam dels tabals que les acompanyen.
Tot respira l'alegria: el davant de les cases escombrat i regat que podria llepar-se, la gent vestida amb els trajos més rebons, els senyors amb guants i barret de copa, les senyores, faldilles de seda, mocador de crespó, mantellina amb puntes i fins n'hi ha que per a fer-se més hermoses (segons elles) porten gorro.
Els menestrals, tan ben vestits com els senyors, sinó que en lloc del sombrero porten bolet, i en lloc de levita gec.
Els carretera i mossos del port, amb llur blanca i bufant camisa, llur faixa vermella i el mocador de pita al coll, un clavell darrera l'orella, barretina morada o vermella o blava o negra o blanca... o sense!
Després els pagesos i pescadors dient-se improperis que fan esparverar i que sols tenen per fonament l'antipatia innata del qui viu en el perill, n’és coratjós, desprès i noble, i el rosegamolletes de pagès, estret d'esperit, poruc, reservat. I com pagesos i pescadors no es poden veure sempre estan contrapuntats.
Cada any els pagesos fan venir una colla de Valls, mes com los castellers no foren prou nombrosos per a pujar les tremendes torres que són d'obligació, els mateixos que paguen, ajuden... i si el castell cau els pescadors se'n riuen.
Si es té ferm, samarreta a terra i a fer-ne un de més alt; que cau o no cau, tenint ambdós resultats idèntica conseqüència: riotes, mofes, bravates entre pescadors i pagesos.
Els forasters admiren aquells castellers-atletes tan senzillots, tan modestos, que fan castells tot el dia, ballen la nit, viatgen a peu de festa en festa i mai estan cansats.
A Tarragona els veureu al migdia del 23 de setembre omplint el carrer major, la plaça i carrers adjacents... els d'edat, assentats als graons de les escales de la Seu per a donar consells o explicar belleses tècniques als aficionats que els redolten.
Tots els balcons plens de senyoriu, els terrats i teulades, de gent de servei, les dues fonts que hi ha al peu de les escales, cobertes de quitxalla, no faltant mai quatre mirons a cavall de les quatre aixetes.
La possessió del damunt de les fonts és objecte de verdaders combats, el lloc és bo: s'hi veu, i no hi fa calor, però els envejosos són tants que cada punt els ocupants són cares noves. A més, des d'aquell lloc tan disputat fins se pot parlar als dolçainers! Comenten les gralles i els tabals marquen el ritmo amb llur pam-ra-ta-pam-pim-pam i els castellers s'enfilen com sargan-tanes i En Janeta, arriba a dalt i les gralles fan aquell refilet tan llarg, tan estrident... i el petit lleva les manetes en l'aire i les agita en senyal de victòria i tothom crida i bat de mans.
Tornen a convenir-se els castellers: tu a primers, tu a segons, vosaltres a terços, aqueix i aquell seran crosses... i per allà a la una, hora solemne! l'obra mestressa d'aquells titans se comenta: el castell de nou.
Cinc, sis, i fins set o vuit homes, se posen mútuament les mans damunt les espatlles formant rotllo. Sobre quiscú d'ells ne puja un altre que a l'aixecar-se s'agafa als braços del qui té a prop. Un cop drets, se posen com els de sota: les mans mútuament prop del coll, i encara no s'han aferrat amb aquells dits que són com estenalles, ja els hi formigueja per l'esquena un altre casteller que damunt d'ells forma altre pis d'aquella torre humana eixida d'enmig de l’ona popular com per bruixeria.
Quins homes!
Llurs tendons són cordes d'aram, llur pell pergamí, llurs ossos ferro. Cada u d'ells sosté set, sis, cinc o quatre homes... i no pes inert; pes que belluga, que parla i es disputa, que perd l'equilibri, que s'entrebanca.
Per a coronar el castell hi munten els xiquets: dos d’una dotzena d'anys, damunt de llurs espatlles un altre de nou o deu que s'ajupeix de quatre grapes a tall de granota i damunt dels seus ronyons un pobre gafarronet de set o vuit, que de vegades té por, si els pilans belluguen, i s'enfila lentament, essent ell causa de tot el terratrèmol; puix els minuts són hores i si els xiquets no cuiten, els genolls se dobleguen, els braços s'arronsen, les espinades se torcen i tot l'edifici s'enfonsa formant un embolic de cames, caps i braços que ni el Buonarroti hauria dibuixat.
De tals caigudes ne pervenen llomadures, cops de colze, rialles i figueretes.
Uns se disputen, altres busquen palletes per a estroncar-se la sang del nas. Tot s'arregla! la sang s'estronca o no s'estronca, els dolçainers tornen a refilar... i apa per amunt! tal dia farà un any!
I l'espadat? Un home que en pren un altre damunt seu, eix un terç, l'altre un altre fins a cinc, i sis, damunt del qual ve un xiquet que fa el sisè o setè pis.
El pobrissó, que encara té els morrets dolços de llet materna, dret com un ciri, amb les manetes a la faixa i el clavell a l'orella, dreça el caparró fent l'home!...
I muntar l'espadat encara no fóra res; allò sobrehumà consisteix, quan el castell és fet, en pujar les escales de la Seu i anar fins a tocar la balda gran de la gran portalada.
L'espadat és més perillós que els castells de pilans, els quals al caure s'enfonsen, i com la plaça està plena de gom a gom de castellers platònics que per altre no hi són més que per a arreplegar xiquets, cap d'aqueixos toca mai de peus en terra... Al començar-se el castell ja tot són ulls enlaire i braços alts; però l'espadat, i més l'espadat que camina, no s'enfonsa, cau de costat com un arbre... Allí no hi ha puntals ni crosses ni qui sostingui els genolls del segon o posi l'espatlla sota l'aixella del terç. Si un sol flaqueja, adéu-siau frare i trona!... les lloses de la plaga, que no són màrfegues, arrepleguen de ple en ple el pobre casteller.
Quan pagesos i pescadors, dividits en colles, han fet prou proeses, cap a dinar!
Després: cafè, copa, puro; i comentant els incidents del migdia a prendre lloc per veure passar la professó del braç de santa Tecla.
A mitja tarda comenta a eixir de la Catedral. Primer vénen els guàrdies civils muntats en gentils cavalls, calçats amb bota a mida cama, calçó de punt blanc, la casaca amb gires vermelles, barret entravessat i a la mà dreta el sabre.
A cada punt, com la gentussa sempre empeny, els cavalls belluguen el cap com si diguessin que sí; fan cruixir les morralles, llencen bromera, caminen de costat... i en voleu de crits i d’ais i ois! mes els civils i els cavallis ensenestrats fan recular a tothom sense malmetre ningú.
En acabat, Magí de les timbales, un home que 1'Ajuntament deu tenir tancat dintre una capsa... Cada any és el mateix i tan vell és avui com en temps de l'arquebisbe Creus.
Cavaller en arrogant bestiassa vestida de seda i galons grocs, porta a manera de corns de sàrria dues calderes cobertes d'una pell tibanta damunt de les quals Magí pica tan fort com pot. Les calderes van guarnides de damasc vermell amb l'escut municipal brodat d'or i el Magí sembla un cardenal: tot vestit de cap a peus de seda vermella... i una perruca blanca! que no hi ha més que mirar.
Darrera seu, els serenos, d'uniforme i entre serenos, agutzils i municipals, els Gegants, el Negrito, la Xinita, el Rei moro amb sa muller darrera... Van tan bonics que la Geganta fins porta bufats i pollera.
Com contrast, els nans fan gambades a l'entorn, amb aquells caparrots com bombos i aquelles cametes com bòlids.
Dolçaines altre cop i ve l'espadat que camina.
Segueixen els balls, flors sanctorum: de Sant Magí, de Santa Tecla, de Santa Llúcia.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII