Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

197

La creu i la nova ciència d’occident

[Fragment]

  • Antoni Tàpies
  • (Barcelona, 1923-2012)

Potser alguns es preguntaran a què treu cap, a la fi del segle XX, treure el testimoni de tot això per justificar l’afecció a les creus. Doncs per la senzilla raó que ja he apuntat abans: perquè aquesta visió suprema del Principi Únic com a vacuïtat originària bipolar, amb tot el sistema combinatori dels contraris que simbolitza la creu i que caracteritza l’esperit dels pobles orientals, avui es considera molt pròxima a la visió de l’Univers que ens donen les darreres dades de la ciència occidental, i concretament a alló que se’n diu el nou paradigma hologràfic del món. És, per tant, un testimoni que interessa moltíssim a tot intel•lectual i artista del nostre temps.

No pretenc pas donar ara una explicació detallada d’aquesta proximitat. Actualment hi ha una extensa bibliografia per a qui vungui aprofundir en aquest estudi. Però val la pena destacar un parell de qüestions. Recordem la dissolució de l’antiga idea de substància material que caracteritzava la física mecanicista clàssica, i la seva assimilació avui a una mena de conjunt de remolins elèctrics o de camps de força que s’originen en un oceà d’energia quàntica potencial. ¿No és cert que amb això els científics del nostre segle ens han apropat moltíssim a la idea de vacuïtat activa, a aquella Çûnyatâ que és a l’origen de tot? ¿Que, al mateix temps, també ens han fet veure que aquests camps de força oposen els seus valors positius o negatius, com el yang i el yin? ¿I què hem de dir de la relació del Principi Únic oriental amb les recents hipòtesis de Gaia, de la Terra com a organisme vivent que es regula ell mateix en interconnexió amb tot l’Univers? ¿És que el nou esperit de la ciència no ens actualitza les creences animistes d’orient? Aleshores s’ha d’entendre que no és tan estrany que alguns intel•lectuals i artistes s’entusiasmin per aquesta gran intersecció dinàmica que estructura la nostra existència, aquesta misteriosa comunió de contraris que simbolitza la suprema idea de la creu. I que la tinguin com el símbol d’una visió del món, que continua estant en plena vigència, de la màxima actualitat i sobre la qual és molt oportú estimular a continuar reflexionant i, sobretot, a treure’n conseqüències pràctiques.

El concepte del Principi Únic bipolar que va ser elaborat a la Xina de fa tants segles i que està perfectament simbolitzat per un encreuament ha convertit, doncs, aquells pobles en els representants d’una de les filosofies positives i pragmàtiques més antigues i a la vegada més modernes del món. En realitat és un concepte que recolza en la investigació científica que els xinesos anaren desenvolupant de segle en segle. Però atenció, perquè en aquest punt és molt important recordar que aleshores es tractava d’una ciència inseparable de la idea de saviesa integral, basada especialment en l’instint-intuïció, que l’apropava molt a la visió mística i als sentiment propis de les religions i cultes de la natura. Sense elements supersticiosos ni creacions divines personals, però amb un respecte sagrat per aquella misteriosa tríade de l’ú que a la vagada és un dos i que viu fins en allò més insignificant de l’Univers, amb un sistema d’escriptura també molt intuïtiva i simbòlica que expressa molt bé aquella unitat dels contraris i aquell sentiment reverenciós de tot, que va governar admirablement els pobles durant llargs períodes fins a l’època de Confuci. I és un Principi que, per camins diversos i pel seu compte, anà configurant els conceptes més afortunats de la filosofia de tots els pobles d’Orient, del Vedanta, del taoisme i potser molt especialment del budisme, aquell que precisament s’implantà amb tanta força a la Xina de Lao-Tsé i que tant ha florit en el zen del Japó. Fins i tot Confuci sembla que l’acceptà en els últims anys de la seva vida.

Hi ha autors que ens asseguren que el pensament oriental –que avui, com he dit, ja no està solament localitzat a Orient– no ha donat res més de tan profund ni de tan perfecte. Es diu que tota la saviesa posterior només està feta de variacions i comentaris sobre el mateix. Tot plegat ha contribuït que molts occidentals, ens els darrers segles, se sentin atrets per l’explotació de les tradicions d’Orient. La seva fama fins i tot ha fet córrer entre alguns divulgadors que Occident, des dels temps d’Heràclit fins a Schopenhauer o Nietzsche, no ha donat res de semblant. És una exageració, és clar, però no hi ha dubte que hem hagut d’esperar que a Occident canviés radicalment l’esperit de la ciència perquè aquell paradigma d’Orient i dels seus equivalents d’Occident comencés a semblar-nos seriós.

És cert que sobretot la ciència occidental que anomenem clàssica ha anat per altres camins. Però seria un gran error –ho he comentat diverses vegades en altres escrits– que d’això deduíssim que els occidentals hem desconegut del tot aquell model, perquè la veritat és que nosaltres també l’hem tingut present en el tipus de coneixement que anomenem de la contemplació mística. Una línia, també és veritat, que no ha estat mai massa ben tractada ni per la ciència clàssica ni per part de les esglésies oficials, però que, ves per on, ara són els mateixos científics del nostre segle els qui ens l’han posat d’actualitat.

La nova ciència occidental, doncs, sembla que avui accepta elements que l’apropen a l’instint-institució dels místics i fins o tot a aquella saviesa integral semblant a la dels xinesos. Evidentment, sobre aquest tipus de mística ens caldria fer les mateixes consideracions adreçades al símbol de la creu. Perquè la via dels místics també té el mateix abast antropològic general –que engloba els sentiments místics cristians o els islàmics o els que siguin– sense haver de ser l’exclusiva de cap religió determinada. Però, sigui com sigui, no hi ha dubte que la via mística és una forma de coneixement del món que avui, estimulada per la nova ciència, està prenent molta força. I, insistim de passada, que en el món de la creació artística ja ha tingut conseqüències d’interès.

Recordem que, fins fa poc, entre els intel•lectuals de l’Occident modern, dient-ho amb paraules del biòleg Rupert Sheldrake, «es considerava de bon to pensar que la consciència humana era com una progressió anant de la creença en les virtuts màgiques i religioses (…) per arribar a un estat de consciència avançat representat per la ciència». En el nostre segle, per contra –i especialment en la segona meitat, amb la gran crisi mediambiental, el creixement dels moviments verds i els nous plantejaments de biòlegs i ecologistes–, han augmentat l’interès per totes les creences (entre les quals hem de comptar el judaisme i els cristianisme) que originariament s’havien fonamentat sobre experiències animistes de la natura; cultes que manejaven símbols i rituals amb fins eminentment pràctics per engranar els homes al correcte funcionament de la mare terra o que, com volien els xinesos, els posaven en harmonia amb el Tao.

Aquest conjunt de canvis està fent que molts mites i símbols considerats arcaics, ara es tornin a veure més aviat com una força que no pas com una feblesa de les religions. Amb la qual cosa se’ns confirma que en tots els camps del pensament i de l’activitat humana: ciència, filosofia, art…, i fins en el món religiós, avui es va trobant raonable l’apropament a la visió no dual del món, amb totes les conseqüències favorables que això pot dur a l’home i a la natura. I per descomptat que això també ens obliga a reconsiderar profundament molt del llegat cultural de la nostra tradició judeocristiana.

Símbols de noves esperances

Dins d’aquest context, cal recalcar que tot el que he dit del símbol de la creu i de la mística també s’ha de tenir en compte respecte a molts altres símbols, imatges, mites, metàfores, rituals…, de tots els quals hi ha institucions religioses que també en semblen propietàries, quan en relitat són fruit de processos de simbolització comuns a tots els homes. Imatges i símblos que ens atreuen instintivament, de forma que de vagades sembla inexplicable i que en ocasions –per què no?– poden assemblar-se a les visions d’alguns místics i fins a símbols tradicionals de totes les religions, inclòs el cristianisme. Perquè en el fons tot són processos psíquics vitals que no poden ser pas tan diferents d’un home a l’altre, ni d’una raça a l’altra, ni fins i tot de religions allunyades en l’espai i el temps. Em sembla important dir-ho perquè, tot i que el símbol de la creu és considerat essencial, també n’hi ha molts d’altres importantíssims, que igualment són part de la visió del món que ella representa. I també perquè no es pensi que en el món de l’art d’ara endavant només s’han de fer creus.

Pensem, per esmentar-ne alguns, en aquella imatge enigmàtica de la trinitat que és a la base de l’univers comuna a moltes creences; o en el símbol del Pare creador que ens agermana amb tot; o en l’encarnació del Fill, que ens deïfica també a tots; i fins i tot el símbol de la Mare verge com a representació de la terra acollidora; o el símbol del baptisme, que originàriament era un ritual de mort i de començament d’una nova vida –no els quatre esquitxos degradats del bateig actual sobre els nounats, sinó la immersió d’una persona adulta fins a gairebé ofegar-la, per fer-li sentir la sensació real de morir i tornar a renéixer–; o en tants símbols i rituals d’iniciació dels joves, de l’aparellament, de la mort…; o en les imatges eucarístiques, en l’àgape, en la meravellosa deglució simbòlica de Déu; o en la idea del martiri i l’ascensió; en la visió de la presència divina pels racons més impensats; en els ritus estacionals de la fertilitat de la terra; en l’àngel caigut…, i no parlem de la quantitat d’imatges i símbols al•lusius a aquella Realitat última, aquell Tao, aquella divinitat que, dient-ho amb Hildegard de Bingen, es manifesta en la bellesa dels prats, que fa espurnejar les aigües, que encén el sol, la lluna i les estrelles, que amb saviesa ho ordena tot, que para tota la terra, que alimenta tot alló que és verd, la pluja que ve de la rosada, que dóna el goig de viure als brins d’herba, que fa caure les llàgrimes, que és l’aspiració a la bondat… I tants i tants altres.

Tot plegat semblen realment símbols d’accions i reaccions vitals que s’entrecreuen per l’energia latent d’aquell Principi Únic de què l’home és part. Accions i reaccions instintives que no són gens gratuïtes i que mereixen ser respectades, admirades, conservades…, que ens ajuden a entendre millor la bellesa i la utilitat que també tenen moltes creences pròximes a nosaltres. Els viatges a l’Orient Llunyà i a la saviesa natural dels pobles que diem primitius, allò que actualment es coneix com a mestissatge de les cultures, és d’una importància immensa i avui gravita constantment sobre la nostra civilització. D’això, no n’hi ha cap dubte. Però tembé ens ha fet veure que, amb algunes reformes, qui sap si la majoria d’imatges, símbols i ritus de la nostra pròpia tradició judeocristiana que abans ens semblaven antigalles (inclòs el senyal de la creu) no formen part també de les veritats simbòliques que ens ajuden a viure i fer un món millor. No sé si calen moltes o poques reformes. En tot cas, em sembla que si prèviament s’aconseguís rectificar alguns malentesos i algunes degradacions de certs símbols, i també es corregissin algunes supèrbies, potser caldria menys reformes del que pensem.

No vull acabar sense insistir en els dubtes que a l’artista li poden originar discursos com el present i de la gran precaució que cal, quan tractem d’aquests temes, en l’ús de les paraules i en la seva divulgació. «Ni la religió, ni la filosofia (ni tampoc l’art) no exigeixen cap mena de propaganda. Al contrari, volen el secret.» «Amaga la veritat» diu el savi. Per a l’artista aquesta «veritat» potser ha de ser com una mena de teló de fons implacable, que ha d’estar sempre present en el seu esperit, però amb molt de silenci, amb molta discreció… Perquè sabem que ni les millors filosofies, ni les millors intencions, ni les creences més sublims no són suficients per fer obres d’art. En entrar cada dia al nostre estudi sempre toparem amb una tela en blanc que ens renova tots els problemes i que ens deixa sols per cercar la solució. I si ens pregunten quines veritats misterioses representen aquests signes, aquestes imatges i aquests colors que tant repetim, potser la millor resposta dels artistes és convidar a continuar mirant les nostres pintures, els nostres objectes, les nostres matèries, les nostres creus… Perquè qui sap si totes les nostres obres només són això: intents de respondre aquell interrogant, aquella incògnita, aquella X, aquella tau, aquella creu… que segueix trobant-se quan s’arriba als límits del coneixement: el gran Misteri davant del qual, avui com ahir, ens sentim iguals i solidaris amb tots els éssers de l’Univers.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII