Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

105

L’home que agafà una estrella

[Fragment]

  • Feliu Elias i Bracons, Joan Sacs
  • (Barcelona, 1878-1948)

El que acaba de passar és el més extraordinari que hom pugui imaginar.

L'home que ha perdut la carta de navegar passava per la Diagonal, sota el sol encara massa calent d'aques­ta tardor. És un home de mitja edat, brut, mal afaitat, amb aspecte de pobre intel·lectual; un bohemi profes­sional, mig per amor al món de la intel·ligència, mig per mandra, mig per manca de voluntat; però un bo­hemi sense gaires gambals. La seva bohèmia no és pas un aprenentage de privacions per atènyer la fama, sinó una viu-viu de manlleus i trampes més o menys gracio­sos i tolerats entre els seus. En fi, el nostre home és el que la generació del regnat d'Alfons XII hauria ano­menat un «quídam».

                                               […]

Ningú no imaginarà la tortura prometeica del pobre quídam de mitjana edad, penedit d'ésser quídam, avergonyit d'arri­bar ja a la mitjana edat amb l'esterilitat més perseve­rant, enyorós del benestar burgés i adelerat per la glòria, mal no fos la gloriola, tan sols la mitja gloriola, encara que només fos un vestit nou o un dinar amb pa­tates souflées —o les patates souflées! Només s'hi po­den comparar les obres d'en Marden!—.

I el quídam es deia, bo i monologant sota el sol de tardor: Si jo pogués haver un truc d'aquests que acu­den providencialment als pobres diables protegits pels déus, un d'aquest trucs prodigiosos que tot d'una et do­nen popularitat, èxit i diner sense haver de suar gens ni gastar una gota de suc de cervell... Com i de quina manera afanyar-se per arrabassar l'èxit que en l'atmos­fera sura a l'abast de tothom, segons afirma el gran Marden?

Marden... Marden... Vet aquí que aquest autor ha­via acudit en dues pròximes evocacions a la seva me­mòria i per associació d'idees vingué a recordar que en Marden afirmava persistentment que tot es podia abas­tar pel sol fet de voler-ho, en saber voler-ho, per la vir­tut del pensament, de la concentració absoluta del pensament en el seu objecte.

Heus aquí una temptativa temptadora per a un quídam. El de la Diagonal es digué que calia provar-ho i decidí, doncs, posar el seu desig, concentrar el seu pensament volitiu en la cosa més remota i rara per tal, en cas de fracàs, de concentrar-lo en altres successives co­ses més terra a terra fins a fer reeixir la seva peculiar potència del pensament.

I, doncs, volgué decidir  d'haver una estrella, segur que, havent-la, en rebria fama universal i consegüent­ment molt diner. I allò ho volgué amb tota la fe del iogui, ho volgué al peu d'una tàpia de picapedrer, da­vant un maó mig groc i escrostonat, fit a fit d'un granet de sorra.

Ell prou sabia tota l'absurditat del seu acte; la ridí­cula situació en què ell mateix es reconeixia l'esverava i li apareixia com una davallada neuròtica o un afebli­ment del païdor. Però, en el trànsit del seu anorreament mental, encara pogué coordinar algunes idees raona­bles i encoratjadores. La consciència li digué: tot això sembla verament absurd i impossible, però, ho és? Saps tu per experiència pròpia si ho és? Doncs si no ho saps, ¿què hi perds a provar-ho? Aixeca els braços, home! Aixeca els braços cap al cel!

I aleshores passà la cosa extraordinària, tan extraor­dinària que no seré pas jo qui s'esforci a voler convèn­cer ningú de la seva veracitat, de por de passar per boig. El quídam alçà un braç i l'allargà cap al cel, l'estirà, es posà de puntetes, girà els ulls en blanc i... cosa rara encara, cosa inexplicable. Es pot dir que el seu braç s'allargà desmesuradament? No. Ni que es partís  pel mig i la mà s'enlairés tota sola vers el cel serè i ruti­lant? Tampoc. I això no obstant, es veié amb tota evi­dència com en ple migdia el braç del quídam —remenant remenant per l'atzur ardent— agafava un estel del cel i el retreia vers la constatació dels ulls. I aquesta cosa insòlita fou tan certa que l'observaren, encara que bo­cabadades, les sis o vuit persones que en aquella hora transitaven per allà a la vora.

Jo no diré l'emoció del quídam, perquè no la sé; pe­rò la suposo immensa. El cas és que estava groc com la cera i que la suor li degotava per les galtes.

La gent més apartada que veié córrer els susdits sis o vuit vianants vers el quídam es deixà atreure com imantada per la curiositat i en uns segons el grup es féu nombrós i bulliciós. Els sis o vuit vianants  primers fo­ren immediatament conquerits pel miracle, i cridaven que havia passat així o aixà i que ells ho havien vist. Els altres deien que no podia ésser. El lleter deia que allò era una rifada; el soldat deia: «Ara traurà un un­güent que cura el mal de queixal» El cobrador de la ger­mandat fou més assenyat i digué: «Com pot aquest bon home haver copsat una estrella, si les estrelles són enor­mes encara que a nosaltres, a tan llarga distància, ens semblin petites?» A la qual cosa replicà, un secretari de no sé què, el següent, que no deixa d'ésser interes­sant: «És que, per ventura, no sabeu que a pocs metres de l'atmosfera de la terra les condicions de vida esde­venen ja del tot oposades a les que aquí experimentem i que, uns quants metres més enllà, la mateixa llei de gravetat es capgira? Doncs així mateix es pot suposar que les lleis de la perspectiva són unes altres en aquells paratges.» El carboner, assentí dient: «Aquest xicot no és pas totxo.»

Entretant el grup havia crescut tan desmesuradament que el quídam, rebregat, sotraguejat, esbalaït i extenuat pel desgast psíquic, pel dejuni i per la calor, estava a punt de finar en aquelles empentes. […] En una llitera fou portat a la Delegació de Policia del Districte. Allí el delegat es tragué de la butxaca de l'infern una xicra de xocolata i una ensaï­mada que sempre portava en previsió de qualsevol ne­cessitat i amb aquests aliments revifà el nostre infeliç abastador d' estrelles.

Mentre la gentada bramulava impacient i encuriosi­da al defora, el jutge de guàrdia començà a interrogar el causant de tan gros desori. El pobrissó ja havia re­cobrat la paraula i no deixava de respondre espontà­niament a totes les preguntes de l'autoritat. Però, com més s'allargava l'interrogatori menys el jutge arribava a treure l'aigua clara d'aquell fet estrambòtic. És clar: tot apareixia absurd, sobretot quan vingueren sis o vuit testimonis a reforçar les afirmacions mirobolants del detingut. A la fi el jutge va haver de resoldre que ell no podia resoldre res sense l'assessoria d'un tècnic ben  autoritzat i, és clar, aleshores calgué recórrer al senyor Comas i Solà, astrònom de fama universal.

El senyor Comas i Solà   no es féu pregar gens. De se­guida hi acudí i amb quatre paraules fou informat del cas. En definitiva el jutge volia saber si efectivament l'objete que el pervingut anomenava estrella ho era efecti­vament. El jutge ordenà el lliurament de l'estrella al se­nyor Comas i Solà i el quídam allargà com una bola de sal d'aquelles que els cabrers donen a llepar a les cabres.

Vet aquí, llavors, que el senyor Comas començà l'ob­servació de la bola de pedra: mirà i remirà per tots can­tons; es posà les ulleres per observar el fenomen a satisfacció; es gratà el cap; tornà a inspeccionar la pe­dra, la palpà, l'ensumà, la guaità a contraclaror diver­ses vegades, sospirà, estossegà, sacsejà la pedrota, esbufegà estrepitosament i, per fi, hagué d'exclamar:

—La veritat, senyor jutge: els astrònoms, de tan a prop, no hi entenem res.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII