Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

124

L’ambient literari de la Catalunya del segle XVI

[La cultura del Renaixement a la Decadència; fragment]


Parlem de la decadència de les lletres catalanes, però no hauríem de confondre les coses i suposar que aquella ha d’anar aparionada amb una decadència de la cultura. No dic això amb el propòsit de donar pretext a il•lusions enganyadores. La decadència existí, i és greu, i no cal pal•liar-la. L’esperit nacional era tan afeblit al segle XVI, que ràpidament es manifestà per part dels escriptors una desconfiança, que anà accentuant-se, en l’eficàcia de la nostra llengua com a vehicle del pensament i de l’obra literària. Així acabà per donar-se el cas d’un poble on tota la màquina administrativa tenia el català com a idioma oficial, i en canvi la literatura n’era pràcticament apartada. L’únic poeta que pot presentar Catalunya al segle XVI, i que pugui ésser valorat dins una selecció rigorosa és Boscà, que pertany a les lletres castellanes. No m’oblido de Pere Serafí, però no dóna cap nota personal a to de l’època. O és un ressò d’Ausiàs March o parafraseja la lírica popular, no sense habilitat però, per al meu gust, amb una certa afectació.

A despit d’aquesta decadència, no fora just de parlar en general de la Catalunya del segle XVI. Les ferides, que semblaven mortals, que la guerra contra Joan II infligí a la seva economia per guarir-se depressa. Catalunya el 1515 tenia uns 316.000 habitants, però encara no mig segle més tard, ja en comptava cap a 358.000, segons els càlculs de Josep Iglésies. Aquella població tan reduïda tenia una burgesia mercantil adinerada, que vivia en cases on no faltaven retaules, tapissos, medalles i llibres. La menestralia era benestant, i no sols hi havia feina per a la de la terra, sinó que venien a Barcelona a guanyar-se la vida tot d’artesans i artistes forasters. Si Ordoñez, el gran escultor castellà, era a Barcelona i s’hi havia casat quan vingueren a contractar-lo per acabar la gran obra de les tombes de la capella real de Granada, és perquè hi havia trobat feina. I no parlem de la gran i constant immigració de mà d’obra estrangera, francesa sobretot, que cada vegada va essent més coneguda i sobre la qual els treballs estadístics d’Emili Giralt i Jordi Nadal donaran tantes precisions insospitades.

La difusió de la impremta afavorí la de les idees, dels coneixements i de l’estudi. Les escoles tenien textos en nombre suficient per als alumnes. La lectura ja era possible a amples cercles de la població. A les llibreries del temps ja no hi faltaven les beceroles a preus assequibles. Abans solien ésser de luxe, caplletrades d’or, relligades amb bona pell, tal com veiem en antics inventaris, i, per tant, a l’abast de poca gent. L’ensenyament s’organitza cada vegada més sota la tutela dels organismes administratius. Els documents del temps ens parlen també de molts mestres particulars, no sols per a l’ensenyament de la lògica i de la gramàtica, sino del dret per als que es preparaven per a les universitats. És cert que a Barcelona el Consell de Cent prohibí l’any 1507 la competència que les escoles privades feien al «Studi» de la ciutat, però el P. Càndid de Dalmases que recentment ha tocat aquest punt, perquè es relaciona amb els estudis de sant Ignasi a Barcelona cap a 1524-26, prou observa que les prohibicions indiquen la freqüència de les transgressions.

I quants advocats i notaris! I tantes llibreries! Tot això no aniria amb una vida estacionària, sense neguit de negocis, plets i cabals per a sostenir-los, i compres de llibres. La Catalunya del cinc-cents no ofereix, es cert, cap nom que tingui en les nostres lletres el relleu dels qui les conrearen durant els dos segles anteriors, però és cert que l’ambient cultural era més dens i més extens que abans, menys concentrat en un estament determinat, més fàcil a les iniciatives individuals. I això, tot i la crisi que les circumstàncies polítiques havien portat. Barcelona havia passat d’ésser capital d’una dinastia, si no ho era d’un regne, a convertir-se en una ciutat de província que diríem avui, i, al seu port, li era tancat el comerç directe amb les terres d’Amèrica. Una espessa burocràcia havia de vegetar condemnada a fer rutllar petits problemes locals, amb el resultat que les qüestions de procediment i de privilegi adquiriren un relleu desproporcionat, mentre li fugien de les mans tots els assumptes capitals, per obra de la centralització dels Consejos de Madrid. Catalunya encaixà el cop, i la vitalitat del país va cercar nous camins dins les circumstàncies. No fa pas l’impressió d’encongiment inoperant, tot i el seu «isolament quelcom ombrívol», emprant una frase ben tallada de Vicens Vives.

En el terreny literari, fa seu Ausiàs March. Tres edicions en són estampades a Barcelona: el 1543, el 1545 i el 1560. Cada edició és voltada d’un cercle de devots que s’esforcen a ordenar i fixar el text del difícil poeta i aprofundir-ne la intenció. El gramàtic de major autoritat del temps és encara Nebrija. Doncs bé: el seu diccionari llatí-castellà és traduït al català i editat tres vegades a Barcelona: el 1507, el 1522 i el 1560, i encara ho torna a ésser el 1584, però aquesta vegada hom ja creu convenient d’afegir-hi les correspondències castellanes a les catalanes, i així l’edició és trilingüe. Aquest interès pel gran poeta i pel diccionari de l’humanista, vol dir que hi havia molt públic que llegia Ausiàs March i molts estudiants catalans que treballaven en llatí. Devien ésser els fills de l’alta burgesia prop dels quals uns mestre de poesia s’esforçaven perquè aprenguessin a versificar-hi. Els contractes d’impremta demostren que també tenien sortida les edicions comentades de les normes gramaticals d’Erasme.

Afegim a aquests fets l’existència de riques biblioteques privades de les quals ens han arribat tants inventaris. Al costat de la que tenia l’arquebisbe Pere de Cardona al seu palau prop del mar, tan celebrada per Ivarra, el mestre de gramàtica i poesia pagat pel Consell de Cent, n’hi havia moltes més, de juristes, mercaders i gent adinerada. Resseguint els títols dels antics catàlegs, ja a vegades ordenats per matèries com en una biblioteca moderna, veiem el canvi del gust en la lectura. Van desapareixent els manuscrits i els antics autors medievals. Els clàssics italians predominen, hi surten noms d’autors castellans, La Celestina, Guevara sobretot, algun poeta francès, els humanistes italians i els de França, Erasme, cada vegada amb major freqüència… Aquesta abundor de llibres pressuposa un bon servei de llibreria. No hem de judicar el nivell de la lectura pública pels llibres estampats a Barcelona i altres ciutats de Catalunya, sinó pels inventaris conservats de les llibreries del temps que en venien. Dirigides per estrangers moltes d’elles, s’assortien també a l’estranger, a Venècia i sobretot a la fira de Lió. Cap llibreter no s’arrisca a omplir la seva botiga d’una mercaderia que ja per endavant sap que no ha de vendre. Per tant, els llibres oferts al públic, ho eren en l’esperança que trobarien comprador. Es llegia a Barcelona, igual que avui, moltíssim més del que hi era estampat. Completaria amb una nota nova aquest lleu esbós del que devia ésser la vida cultural a la Barcelona del cinc-cents, una al•lusió als madrigalistes catalans del temps, que hi publicaren llurs reculls. No puc fer més que recordar-los.

Tot això indica una vida no tan desvalguda com hom deduiria del feble nivell assolit per la producció literària original. Per què tingué poca eficàcia? Deixant de banda causes polítiques, ¿no en trobaríem també alguna de literària? Potser en fou una l’absència d’una Universitat forta, mantinguda a la pressió del temps, com ho fou la d’Alcalà i la de Salamanca i tembé en certs aspectes, si bé a distància, l’Estudi General de València. Lleida, que tingué la primera Universitat de la Corona d’Aragó i fou instituïda amb tanta ambició per Jaume II, no va tenir mai vida pròspera. La ciutat de Barcelona, gelosa dels seus privilegis, es resistia a ésser capital universitària. Quan al segle XVI s’hi va decidir,fou amb poca voluntat d’excel•lència, i tan lentament,que hom diria que ho feia amb poca convicció. I potser ja era tard.

El classicisme arrelat a una escola superior prestigiosa i ben dotada hauria estat fecund. Hauria restablert l’equilibri de la nostra cultura, massa amarada encara de goticisme si mirem la pintura, quan el món ja anava per altres camins. El pròleg de Boscà a les seves poesies, i les de Garcilaso, obrí més camins cap a la comprensió d’Ausiàs March i cap a una revaloració de les virtuts antigues, que els planys per a revifar l’art dels «limosins poetes» d’aquell pseudo-humanista de mal gust que es deia Francesc Calça, a desgrat del seu amor a la llengua i a l’obra del gran poeta valencià. La tradició ha d’ésser un punt de partida cap a nous camins, però no una barrera que els tanqui. Qui vol fer via, no ha de guaitar massa enrera.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII