Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

238

Guardeu-vos de somiar genives desdentegades

[Mentre Marcel•lí, el llaguter, el vespre fa temps per esperar la muller Gabriela que arriba en autocar d’una consulta a Lleida per les malures del fill, que també preocupen les dues consogres, Carlota i Adelaida, ja que els metges locals no en treuen l’entrellat, resulta que Gabriela ha consultat una bruixa; fragments d’El cafè de la granota]


L'autocar de línia, aquell autocar que hauria valgut més que mai no hagués arribat a la vila —segons una testimoni a la qual calgué revifar amb aigua del Carme, ja que li vingueren basques i es desmaià d'horror durant el procés, en recordar els esdeveniments—, carranquejava per la cinta negrosa de la carretera, enmig de bancals on els arbres fruiters, amb les branques despullades del temps d'hivern, s'arrengleraven en formacions impecables. El sol, esmorteït per bromalles blavoses, descendia cap a l'horitzó i tintava amb sangs aigualides els turons que encerclaven la plana.

La Gabriela Cabdelles, però, no veia res. Menuda i prima, embolicada en un abric gris fosc, s'arrupia en un seient de la part del darrere, agafant el seu fill, el petit Carles, adormit com una soca en el seient del costat. El paisatge que fugia entre llums incertes, l'interior de l'autocar, on les formes es feien cada cop més borroses, se li pansien a les ninetes verdes, immòbils en els ulls esbatanats, sense arribar-li al cervell; el soroll del motor, els retalls de conversa —«cregui'm, aquests americans no estan per orgues, i acabaran per llençar-los una bomba atòmica a les costelles, als de Corea», explicava el cobrador a crits, a un passatger amb boina— no penetraven tampoc en el seu aïllament. Només el batec del cor del seu fill, que la Gabriela sentia en el palmell de la mà amb la qual mantenia el xiquet contra el seu flanc, li percudia el cervell amb una cadència regular. Però, aquell batec, més que tranquil•litzar-la ationava la inquietud que la corroïa de viu en viu i que creixia sense pausa, inexorable.

* *

—Solta-la! —cridà el Marcel•lí Monegre.
En sentir l'ordre del patró, Narcís Costera, el peó que guiava el matxo que sirgava el llagut Ebre amunt per la riba, desenganxà la saula: la llarga corda, la qual unia l'animal a l'embarcació, caigué al riu i va esgaiar igual que una fuetada l'aigua grisa. Els altres dos peons de la tripulació, que mentrestant havien muntat els rems en els escàlems, iniciaven la vogada, i el Santa Bàrbara tallà el corrent de biaix, aviant-se cap a la vila, situada a la vora esquerra.
—Fora rems! —ordenà el patró, en acostar-se al moll.
Els peons agafaren aleshores les barres i atracaren suaument l'embarcació al costat de les altres que ja eren amarrades en bateria. Després d'assegurar-se que els hòmens ho deixaven tot en ordre, Marcel•lí Monegre saltà a terra.
—Aquesta nit, a beure cafè al bar Esport! —cridà als peons, al temps que emprenia la pujada del carreró de la Sama, que anava del moll a la plaça d'Armes.
La llum del dia es començava a fondre, es feia denidet. Sobre la vila, negra, surava a frec de teulada el fum acre de les xemeneies. Abans d'arribar a la plaça, el patró es ficà a les oficines de la mina Pedret. El rebé una bafarada d'aire calent, viciat, pastós. En veure'l, el vell Tobies, l'adminis-trador —una mòmia xacrosa i estrafolària, amb pólvores rosades a les galtes de moixama— li dedicà el somriure més seductor del seu repertori.
Què hi ha per a demà? —preguntà el Marcel•lí, mentre seia en un cantó de la taula de l'administrador, vora l'estufa roent, i agafava un cigarret de la capsa de fusta lacada, vora el tinter sostingut per un petit faune de bronze.
—Viatge llarg.
—On?
—Vint-i-cinc tones de carbó per a una bòbila de Tortosa.

El patró rebé amb goig la notícia. La monotonia diària dels viatges a dur lignit a l'estació de ferrocaril de Faió, l'ensopia. El que li anunciava l'administrador volia dir, entre anar i tornar, tres dies de navegació. Significava trobar vells amics i, sobretot, veure la Paulina. La Paulina, propietària d'un bar de cambreres al costat de la catedral de Tortosa, tenia un feble per ell —«Marcel•lí, dimoni, ho fas millor que un rei!»—, i la perspectiva de tornar a fruir de la dona, de les seves cuixes esplèndides, de la pesantor tèbia i dura dels seus pits, i sobretot de la seva tendresa bàrbara, amagada sota una escorça de maquillatge xaró, entre llums vermelles, vocabulari canalla i sentors nauseabundes d'alcohols de garrafa, alentí durant uns moments la respiració del llaguter.
—Que et llegeixo el pensament! No facis el pinta, Marcel•lí—sermonejava, escandalitzada i gelosa, la mòmia coqueta amb veu escardalenca—. No vagis amb donotes, que, si ho arriba a saber la Gabriela, tindrem sarau... La menció de la seva dona irrità el patró a ulls veients.
—A quina hora hem de carregar? —preguntà, de mal aire mentre esclafava el cigarret, tot just encès, en el cendrer.
—A dos quarts de set del matí.
—Adéu.
—Ja te'n vas? —preguntà el vell, queixós.
—Aviseu el manescal, que es miri el matxo; el Narcís m'ha dit que la bèstia no anava fina.
Mentre eixia en un carreró ja fosc, sentí que 1'administrador —la galta esquerra encesa per la rojor de l'estufa— iniciava, destalentat i trist, un monòleg amarg:
—Sempre que baixen a Tortosa, aquests tabalots donen de què parlar. Senyor, senyor, no entendré mai què els donen aquelles porques...
* *
[…] La por de la Gabriela, una por fins aleshores somorta, s'avivà gairebé de sobte, en adonar-se que aviat serien a la vila; i aquelles terribles paraules —«has tardat massa a venir, germana»— ressonaren dins del seu cap, una vegada, i una altra, i una altra, fins que tingué la sensació d'un batec insuportable que era a punt de rebentar-li els polsos. Agafà més fort el xiquet, que es despertà somiquejant, irritat per la premuda. «Llavors va començar a parlar sola, senyor fis-cal; no parava de remugar, encara que no li entenia ni un sacre», havia de declarar, durant el procés, la Maria Campells, la qual havia fet tot el viatge en el seient del davant de la Gabriela.
I la carraca, aquella andròmina que hauria sigut preferible que mai no hagués arribat al final del trajecte, anava avançant cap a la vila.
* *
La vella Carlota, fredolica, lleugera, travessà la plaça de l'Ajuntament i enfilà el carreró de les Ànimes. No es podia treure del cap ni el nét ni la Gabriela, però tenia confiança que el metge de Lleida, l’especialista d'anomenada al qual havia volgut anar de totes passades la nora —«el Carles es decandeix; el petit m'amoïna»— hauria dit el mateix que els de la vila. En donar la volta a la cantonada del molí vell, pensà si la Gabriela hauria recordat de comprar la navalla d'afaitar que li havia encarregat en el moment d'acomiadar-la aquell matí; el Marcel•lí feia dies que en volia una de nova, i la vella Carlota esperava que l'obsequi, que ella atribuiria a la Gabriela, potser serviria per ablanir una mica les coses entre la parella.
* *
«Has tardat massa, germana.» A la Gabriela, li venia a memòria la fesomia de la dona mentre posava les mans —de dits llargs, una mica tremolosos— sobre els polsos del petit, el qual se la mirava a punt de plorar. «El mal que té el teu fill no el sap guarir cap metge.» I una Gabriela esfereïda havia escoltat allò que feia temps li ballava pel cap. La criatura era sota una influència malèfica —i, en explicar això, el rostre de la dona traslluïa un patiment intens—, poder que se li menjava la vigoria i era a punt de destruir-lo. Només descobrint qui era la persona que li volia mal, es podria conjurar la força pestilencial i nefasta.
* *
En arribar al cafè de Silveri, l'Adelaida ja va trobar el gendre i la consogra entre les persones, una dotzena escadussera, que esperaven l'arribada del autocar, la major part de les quals havien de ser citades, mesos més tard, a declarar en el procés.
* *
El xofer frenà, l'autocar es va parar davant mateix del cafè; la gent eixí de l'establiment i s'acostà a la part davantera del vehicle a rebre els viatgers, que ja començaven baixar. El Marcel•lí, la seva mare i l'Adelaida fitaven el rectangle de foscúria de la porta on les ombres dels passatgers adquirien un cos, unes fesomies en ser tocats per la llum del fanal penjat sobre el rètol del cafè. En l'estret passadís entre els seients, dreta darrera el petit, una Gabriela aterrida i amarada d'odi, repetia interiorment les paraules e la bruixa: «La primera persona que s'acostarà a besar el xiquet quan arribareu a la vila, és la que li dóna mal.»
Fou la darrera d'eixir. «Potser per això, senyor jutge —diria el cobrador mesos després, durant el procés— ningú no s'adonà, fins que esclafí aquell horrible crit d'agonia, que la Gabriela, vull dir l'acusada, duia a la mà una navalla d' afaitar oberta.»


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII