Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

88

Es comte Mal

  • Antoni Maria Alcover
  • (Santacirga, Manacor, 1862-Barcelona, 1932)

Es comte Mal era es senyor de Galatzó i Son Pont. Diuen que anava sempre amb dotze bandejats, i és bo de veure que no hi devia anar per fer coses bones. Dins sa clasta de Galatzó, molts anys després de mort es comte, encara hi havia ses tretze estaques a sa paret a on ell i els dotze bandejats fermaven els cavalls, perquè tots tretze anaven a cavall.

Allà on pegaven, feien matx. En haver-hi qualcú que li feia nosa an es Comte, hi anava amb aquells llucifers, i l’enviaven a veure sant Pere, i si hi havia cap avenc a prop le hi tiraven dedins.

Un homo veí que era anat de tabac, contava que dins un avenc d’aquests, a on solien amagar tabac, trobaven calaveres i caps de mort.

Com va ésser mort el Comte, sortia a Galatzó a sa caseta de s’hort i a Son Pont, a cavall, i flamejant i fumant amb pipa, i solia sortir dalt sa sala.

Un de Son Pont un dia diu:

—Jo ho vui provar si em farà por!

Se n’hi puja a la sala, si tanca, i a s’hora de costum compareix es Comte, tot flamejant, fumant amb pipa.

Aquell no s’hi embadalí gota, sinó que s’amollà per sa finestra, i d’abaix el va veure que guaitava amb sa pipota en es morros, fent flamada.

Un altre pic, a Son Pont un vespre passaven el rosari, i tac! compareix es comte a cavall i flamejant. Com és a sa clasta que sent el rosari, gira en coua, i de dellà! per damunt sa vinya; sa flamarada deixava anar tanta resplendor que es penyals de Son Cotoner lluïen. Ho veren es qui resaven el rosari, que sortien defora com sentiren es talabastaix.

A Galatzó sortia sa senyora, i li deia:

—Ma muller lleal!

mon desigual!

On tens els infants!

I sa senyora responia:

—Allà dalt que dormen.

I ell reprenia:

—Ma muller lleal!

mon desigual!

—Mon Déu , ajudau! solia dir sa senyora per llevar-lo-se de davant, i tot d’una li descompareixia.

Una vegada, sa senyora, senyant-se, va dir:

—Mon Déu, ajudau!

Mon Déu, ajudau!

Aleshores sa terra s’obrí i s’engolí es Comte, i ja no és sortit pus.

[Nota: El comte Mal és la versió mallorquina del comte Arnau de Catalunya.]

Josep Farran i Mayoral 118bis

(Barcelona, 1883-1955)

Lletres a una amiga estrangera

[fragment]

«Coriolà»

Com s’abranda el meu esperit sols de dir el nom de Shakespeare. Tota una altra vida al costat de la meva voldria jo per a traduir-lo integralment, com en voldria una altra, i més llarga i més dolça per a traduir integralment Plató.

Una de les obres que m’hauria fet més il•lusió traslladar (altres foren el Romeu i Julieta, El Conte d’Hivern, la segona part d’Enric VI, per sengles raons que vós coneixeu) fora el Coriolà. M’aconhorta de no haver-ho fet que hagi tingut a la llengua catalana un traductor tan eminent com el Sr. Morera i Galícia.

La joia ubriaga de Shakespeare, és en el Coriolà quelcom atemperada —quelcom només— per la serenor d’un seny en maduresa. Shakespeare hi és més que mai mestre de la seva joia, el seu llenguatge hi pensa més, el vers hi ateny gran agilitat i justesa, àdhuc belles qualitats de composició convergeixen a destacar-hi tota la varonívola fortitud de l’Heroi.

La vetlla d’Austerlitz, quan els generals, de sobretaula, esperaven de Napoleó una conversa planejadora del gran esdeveniment, ell, amb sàvia higiene mental, s’endinsava de sobte en una sèrie de reflexions sobre la tragèdia. «La política —digué i glossà,— heu’s aquí el gran ressort de la tragèdia moderna». Cal veure en aquests mots alguna cosa més que l’egoisme de governant qui rebutjava Tartufe i glorificava Corneille. El mot política en llavis de Napoleó ja era passió encesa, viva tragèdia. Si arribà a conèixer el Coriolà de Shakespeare, com coneixia el de Plutarc, ningú com

L’Emperador haurà pogut mai apreciar-ne la tònica fortalesa.

Heu’s aquí la tragèdia política, on la política és substància pura de passió: així vivament havia sentit sempre Shakespeare en cruenta joia la història d’Anglaterra; així a Cèsar ha estat l’únic poeta del món qui ha fet dir mots dignes de Cèsar. Però el Coriolà és potser la més intensa de totes les seves figures històriques.

Exemple massa alt, vora les pobres temptatives modernes en el llibre i en el teatre per a dur-hi la política; la tesi en Shakespeare és, i així ha d’ésser en l’obra bella, tornada una festa de passions. Un torrent de sang joiosa circula dels uns personatges als altres. Un Coriolà qui no es conté dins la forma greu de la grandesa romana, Shakespearià, és a dir, violent, ubriac d’orgull i de fortalesa, formidablement lúcid en ses paraules; sarcàstic, apostrofador, qui sent la joia, tan shakesperiana, dels mots qui insulten i maleeixen. Una shakesperiana, que no romana, Volumnia, tota frement de noble passió cantadora; un Ofidius ple de pèrfida grandesa; i sota d’ells, bullents de vida, els grotescos acontentadors del poble, bufons shakesperians, i més avall les pobres mobs vils, tan caricaturalment shakespearianes, les mateixes de Julius Cèsar, de l’Enric VI; la pobra fullaraca de les multituds londineses que Shakespeare veia sovint arrossegada, amuntegada en foguera destructora pel vent de les ambicions polítiques mesquines o grans.

¡Quin patró aquesta obra incomparable, de vera passió política, tan rara, tan ofegada sempre per les vils passionetes! ¡I com té una eficàcia fisiològica i posa en els músculs i en els nervis una tensió aspiradora d’heroisme! Heu’s aquí un mitjà en extrem directe per a l’educació política del nostre poble! ¡Quin experiment a fer, una representació ben popular del Coriolà en vetlla d’eleccions!

La traducció en vers de Shakespeare, és cosa molt difícil. ¿Com fer que els mots, així en l’original, conservin un arranjament segons jerarquia de puixança expressiva, qui s’estengués àdhuc a la puntuació? ¿Com privar el vers traductor —qui no és nat confós amb la flama creadora,— de tenir ses pròpies exigències, qui desplaçaran mots, destruiran ritmes, esvairan sonoritats indispensables? A voltes un mot fidel qui tradueixi el mot original no en donarà la vera significança com un altre en donaria. Davant la dificultat de la temptativa, una prosa encesa de ritmes adaptadissos als moviments de la creació original, ens ha semblat sempre digne d’assajar-se. En aquesta obra, però, on el concepte, el discurs, tenen més lloc que en altres shakespearianes, pot ésser més feliç, per al vers, la temptativa. I no sorprendran a qui sàpiga admirar les dots de poeta eminent que té el Sr. Morera, els bells resultats que assoleix com a fidelitat i energia en traduir el pensament shakespearià. El vers endecasíl•lab, tan exigent, manejat per ell amb àgil mestria, no li és obstacle per a seguir l’ondulació de la paraula shakespeariana, i assolir una literalitat qui arriba sovint a la correspondència numeral de paraules.

Els discursos del Coriolà tindrien molts bells ressons en la nostra escena. Perquè el català és la llengua més shakespeariana del món. La catalana, essencialment, és una llengua intensa, com l’anglès de Shakespeare, l’italià del Dant, el grec de Sòfocles. Intensa, és a dir, que els seus mots poden fer sentir la força més forta i la delicadesa més delicada. Una llengua festosa, digna de les més belles festes de la paraula, el ditirambe i la tragèdia. Concebem l’Hamlet escrit originàriament en alemany, el Romeu i Julieta en italià, per exemple; tota obra shakespeariana, en canvi, ens sembla perdre intensitat i vigoria en francès, en castellà. Però en català les concebem totes. En la nostra llengua pot cantar-hi la passió de Julieta i dir-hi Otel•lo el seu dolor formidable i Coriolà llençar-hi els seus apòstrofs orgullosos.

En llengua catalana, dic, podria expressar-se tot això; no vull dir que actualment poguéssim fer-ho sentir per boca d’actors catalans.




Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII