Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

140

Epistolografia amb Josep Ferrater Mora

[Fragments de Domènec Guansé: revisió i actualitat]


Primavera de 1948: Sobre "El ser y la muerte"
Encara que no ho sembli, m'han acompanyat les múltiples inquietuds que el vostre llibre suscita. Ja vaig dir-vos que el vaig llegir amb un interès creixent després del primer capítol. I com a lector ignorant de les matèries que hi tracteu, em fa l'efecte que desentona una mica de la resta del llibre i fins del pròleg i descoratjarà molts altres lectors. Potser em replicareu que no us dirigiu a gent indocta. Ja ho sé. Però considero que en la literatura hi ha encara massa tendència a menysprear el lector i fins, com diria el Vocal de Cultura, a fotre'l. No és pas que vulgui comparar la vostra obra amb tantes altres obres —joc d'un esteticisme estèril— on la forma hermètica només serveix per dissimular la buidor del pensament. Però de totes maneres potser hauria valgut la pena que haguéssiu fet un esforç, en ocasions almenys, per a esdevenir més abastable. No sé si us molestarà que us faci aquesta observació; però és que estic irritat, tant amb vós com amb mi mateix, per no haver-vos pogut comprendre plenament. (I en el fons més que les excuses anteriors, és aquesta irritació i aquesta incomprensió el que m'ha fet retardar per tant de temps escriure aquesta carta.) Però naturalment això no és cap reserva de fons. [...] A més no deixo de considerar que algunes de les obres més difícils, àdhuc per la seva expressió revessa, han estat, a la llarga, de les més perdurables i de les que més influència han tingut en el curs del pensament i de la història. I per a qui s'aboca a l'estudi de problemes tan abstrusos com el de la supervivència —el de la supervivència, precisament—, aquesta consideració deu bastar-lo per a fer-lo renunciar a molts lectors actuals i fins a l'èxit més immediat i fàcil. [...]
Llegint-vos m'ha vingut a la memòria, en més d'una ocasió, la resposta de Carles Riba quan també li objectava les dificultats que alguns dels seus poemes oposen a una fàcil comprensió: «La Bellesa és difícil». I convenia, amb mi mateix, que, com més difícil, més profund pot resultar el goig de posseir-la. Car seguint-vos pels vostres basardosos camins, quedava a moments subjugat pel que hi descobria, I rememorava el paràgraf final de la vostra Introducció a Bergson: "Quina estranya torbació ens produeixen aquests paratges lunars —cito de memòria— immensament desolats, on ens surten de vegades al pas geiseres ardents d'una incomparable poesia". Car en el vostre llibre, aquestes geiseres ardents I vaporoses, que exciten la imaginació I ens enlluernen, hi brollen a moments amb una ponderosa empenta...
 
14 de desembre de 1948: Fracàs individual, fracàs col•lectiu
El meu fracàs, no és pròpiament un fracàs individual. És, deixeu-m'ho dir d'una manera grandiosa, el fracàs de tot un poble. Potser és per això, que, individualment, no m'amarga. Només participo en la petita mesura que em correspon en l'amargor de tots. Sense l'exili, sense les catàstrofes que ens han voltat, jo, escriptor modest i sense ambicions com era, no m'hauria sentit mai fracassat. Hauria anat fent amb la mateixa satisfacció —encara que amb menys diners— d'un metge, d'un advocat o d'un pintor que exerceix la seva professió amb gust i amb un cert èxit. Però, ara, quin estímul puc tenir? He arribat a la conclusió que escriure en català, si no es tracta d'obres genials, que puguin commoure el món, o passar a la posteritat com un testimoni de la vitalitat del nostre geni, és una pura «lesera». No solament avui no hi ha públic sinó ni tan sols publicacions. Al poc que tenim, ens entestem nosaltres mateixos a enderrocar-ho. Ja no queda cap editorial. I ara mateix, no heu vist (és clar que no ho heu vist!) l'escàndol que el Tarradellas ha disposat que donés «La Humanitat» perquè el Jurat dels Jocs Florals no ha fet un veredicte al gust d'ell? Tot plegat és idiota! [...]
 
22 de desembre de 1949: Puig i Ferreter
He rebut una carta de l'incommensurable Puig i Ferreter on m'anuncia que, entre altres treballs, ha escrit una novel•la —en disset volums— que representa, segons ell, un esforç tan considerable com el de Proust. Afegint tot seguit que la comparació amb Proust només la fa en quant a l'extensió. M'anuncia també la represa de les edicions de la col•lecció Proa, per tal naturalment d'evitar —no és això exactament el que diu— que una tal meravellosa producció es quedi inèdita. La carta altrament és típicament russa, més pròpiament digna d'un Karamazof de menor quantia. I com que a més em fa algunes consultes i em demana naturalment la meva imprescindible col•laboració, li he contestat que tot plegat em sembla molt bé, llevat que em plantegi problemes de consciència. Però que em temo que la seva reaparició produeixi el mateix efecte que la d'una revenant. De totes maneres, encara que no li ho he dit, em penso que és millor que es gasti la seva ben amassada fortuna en literatura, que no pas que se la guardi tranquil•lament com fan altres sapastres de pitjor mena.
 
22 de setembre de 1952: Bestioleta de cau: passivitat versus dinamisme
Es clar que en la meva passivitat envejo el vostre dinamisme, el vostre tarannà de nòmada. Jo que m'acontento amb petites excursions a Valparaíso o a Vinya (on darrerament he passat la setmana de les «fiestas patrias»)! En certa manera, però, la meva enveja és platònica (ignoro si trobareu gaire adequada aquesta expressió) ja que sento una mandra infinita quan es tracta de fer les maletes i que encara, en la meva vida de talp, no m'he decidit mai a prendre un avió i fendir el cel. Decididament, sóc una bestioleta sense ales, una bestioleta de cau. Em van fer un trist disfavor quan els esdeveniments em van treure del meu cau de Barcelona. Per a la gran majoria dels emigrats això fou una sort. Jo sempre sostinc la idea que gairebé tots ells haurien de mantenir l'efígie búdica del Franco entronitzat al menjador de casa seva. Jo no, jo sóc dels pocs que tenen raó de mantenir un odi personal i sagrat contra aquell bútxara que m'empenyé a l'Amèrica, on encara no m'he revingut del sotrac. [...]
 
17 de novembre de 1950:Filosofia i Catalunya
Aviat farà un mes que tinc una carta vostra per contestar, acompanyada del vostre assaig de la filosofia a Catalunya i sobre les idees exposades en relació amb aquest tema per l'encara jove filòsof, de fama mundial, Josep Ferrater Mora. Encara que no em sento autoritzat per judicar l'article, us diré que des del meu punt de vista hi trobo un defecte que el desvaloritza molt: és, dit sense preàmbuls, que no el signi l'esmentat jove i famós filòsof perquè la seva signatura hauria donat un gran relleu a l'edició especialíssima de Germanor.
 
18 de novembre de 1952: "El hombre en la encrucijada"
Ahir vaig rebre el vostre llibre: El hombre en la encrucijada. Només n'he llegit 79 pàgines. No s'hi pot anar de pressa. Em penso trobar-me al pòrtic del vostre millor llibre. Ep, vull dir del que em sembla que em plaurà més. (Faig excepció del Diccionari del qual només n'he llegit capítols i que pel seu caràcter no admet comparació ni pejorativa ni superlativa amb els al-tres. Es possible que contingui les vostres millors pàgines. Qui gosaria discriminar-ho?) En realitat si em sembla que El hombre en la encrucijada és el que em plaurà més, és per trobar-se més dintre el meu abast que alguns altres i perquè els problemes que s'hi plantegen cauen en certa manera més dintre de la meva esfera. A més, al meu entendre, se situa en un punt dolç entre el necessari rigor intel•lectual i una claredat summa. I un dels aspectes que més m'atrau en aquestes primeres pàgines és que a través d'uns grups d'idees, produïu la il•lusió de traçar retrats vivacíssims. Al punt que no em puc estar, transferint-los a la nostra època, si tal qual no serà un cínic, un estoic o un platònic. Gairebé em resulta un exercici mental divertit. I el tema és oportuníssim. En alguns moments les idees cremen. Què vindrà després? Contribueix encara a fer-me simpàtic el llibre el fet que el seu germen es trobi en aquelles pàgines sobre «Hel•lenisme i Cristianisme», publicades a Germanor i que tant empipaven a alguns dels vostres no lectors...
 
8 de desembre de 1953: Genet i Sartre
Les meves darreres descobertes són les novel•les de Green Graham (que m'imagino que ja haureu llegit) i les de Jean Genet que suposo que no hauran arribat a les vostres mans, mal que sigui una novetat endarrerida de cinc o sis anys. No confondre el Jean Genet de Notre Dame des fleurs i Miracle de la rose, amb el Janet vol ser un heroi de Puig i Ferreter. Al primer el podríem definir com al poeta de la merda, mentre que el segon queda en la merda de la poesia. Perdoneu el lèxic: estic sota la nefasta influència de tres Joans: Joan Puig i Ferreter, Jean Genet i Jean Sartre. Sí, Jean Sartre perquè és el prologuista de les obres completes de Genet, en un volum de més de cinc-centes pàgines de prosa escatològica. I és curiós, tanta excitació que va produir durant una llarga temporada, avui el nom de Sartre gairebé ja no es veu per enlloc. Hom diria que amb tots els seus satèl•lits marxa cap a la posta...

Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII