Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

131

Elogi d’un pescador de canya

[Un pescador, objecte de mofa de la gent, resulta que potser és ell a burlar-se...]

  • Eudald Duran i Reynals
  • (Barcelona, 1891-París, 1970)

Jo havia tingut sempre als pescadors de canya una gran simpatia. Els feia gent pacient i duta a vagarosos imaginaris, afectada a un repòs beat, i tímida, atractí­volament tímida, amb tot l'encant dels gestos quedats a mig fer, de les paraules estroncades d'un torbament sobtat, de les rojors que, insinuades amb un somriure, acaben amb una dolça lluïssor en els ulls.

I creia que, tot això, el seu art ho comportava. L'hora encalmada i roent a posta per deixar l'ham, el silenci que demana l'èxit i, al mateix temps, aquella inquietud sentida pel drama que passa a l'aigua, mentre adormen el cos en un suau enervament, han d'abrivar per força la fantasia. I així, en tant el suro oscil·la sense acabar de capbussar-se, i el que espera ha seguit vegades i ve­gades, inútilment i avançadament, les peripècies del dra­ma que passa a l'aigua, la imaginació cansada s’esbiegaria per altres bandes. Els  sentits vigilen; però, com per art d'encantament, el peixet minúscul que esbatega sota esdevindrà la promesa, o la col·locació co­bejada, o l'acta de diputat.

En temps d'aquestes ideologies, jo solia anar molts diumenges a passejar per l'escullera de sota Montjuïc. A punta de tarda,  amb una mica de calor, aquell pas­seig era deliciós. El sol ho endormiscava tot, la mar mi­rotejava a clapes. Vora nostre volaven pesadament les gavines,  i les veles es fonien al lluny, com puntes d'or.  Feia una gran quietud. Llavors, a pleret, arribaven els pescadors de canya. Saltaven al roquissar de sota l'escullera i paraven els estris a les barraquetes que s'hi te­nien guarnides. I sota aquells sols de juliol que estavellaven les pedres pescaven quietament tota la santa tarda sense canviar quatre paraules.

Però entre tots els que solien anar allà —gent un poc grollera en general— hi havia un senyor estrany, avan­çat d'anys, sempre abillat de negre, que encengué tot d'una la meva curiositat.  […]

La meva simpatia per ell creixia encara, a mesura Que veia fer-se al seu volt com una atmosfera d'hostili­tat. La colla que el guaitava, composta quasi tota de xavals de moll, d'obrers desvagats, de mullers d'altres pescadors de canya, anava desvergonyint-se a poc a po­quet. Primer, cada seu fracàs era corejat per una rialla discreta,  que algú es cuidava d'aturar imperativament. Però després, a mesura que la humilitat d'aquell sen­yor creixia amb els seus fracassos, les rialles foren més agosarades,  més grolleres. La plebs, incapaç de com­prendre les delicadures de la humilitat i la cortesia, vol algú que se li imposi. Aquell senyor s'agemolia més ca­da cop. Les rialles aviat esdevingueren insults. Li  feien crits, l'escarnien, el befaren. La riquesa dels seus estris era un esperó que els atiava. Un dia una quitxalla li di­gué: «Si no ets bo per pescar mitja sardina»! De lla­vors ençà que no se l'anomenà d'altra manera.

«Mitja-sardina» rebia, per això, les imprecacions de la multitud amb una serenitat que donava esglai. Cada volta que retirava l'ham buit, d'una d'aquelles seves em­branzides on semblava deixar l'ànima, es tombava quie­tament als que el contemplaven i encongia les espatlles amb una resignació i una timidesa tan pregones que en­tendrien. Sense desesperar-se deixava llavors la canya que tenia a les mans per provar-ne una altra; sense cansar-se, tornava de nou a posar esquer.

Mes arribà un dia —l'últim que vaig veure'l— en què la insolència de la multitud quasi desbordà. S'havia aple­gat més gent que de costum, feia un sol d'agost roent i això escalfava els esperits.  Cada volta que el senyor tirava l'ham era un daltabaix de rialles, cada volta que rel treia era un devessall de crits. […] La seva serenitat i el seu somriure —mai com aquella tarda no havien estat

més admirables— acabava de desesperar-los. «Mitja-sardina» féu tots els esforços imaginables per pescar al­menys un xanguet. Provà per ordre, potser cinquanta vegades, les seves tres canyes. Manejà amunt i avall les corrioles amb una habilitat extraordinària, féu manio­brar l'aparell del surador amb una perfecta regularitat. I els peixos picaven; però acabà els esquers i s'acabà la llum, sense haver-ne pescat un de sol. «Mitja-sardina» plegà resignadament els atuells i es disposà a tornar-se'n a casa. La multitud llavors esdevingué delirant.

En aquest moment temí per la seva vida i en un im­puls generós de simpatia, desafiant a tothom, vaig posar-me al seu costat. Aquesta acció ardida semblà sorpren­dre una mica i aturar l'abrivada de la plebs. Ens tira­ren alguna pell de taronja, ens insultaren a crits, però ens deixaren passar sense res més. Jo sentia una gran alegria d'haver salvat així aquell home estrany, tímid i atrevit alhora, misteriós. […]

—Avui no ha estat de sort!

—Ho creu així vostè? —respongué el senyor. I, con­testant al meu gest ambigu, digué—: Vostè em té una mica de llàstima, no digui que no. Vostè té llàstima que no hagi pescat res, que s'hagin rigut tant de mi...! I, amb tot, cregui-ho, fóra una mica just que ara es ri­guessin de mi —continuà el senyor com parlant-se a ell mateix—, per tant com jo m'he rigut dels altres en el meu passat. […] No em planyi perquè la gent s'hagi rigut de mi. Per­què jo sóc el darrer supervivent de la «dotzena del racó». Vol veure els hams amb què he pescat tots aquests dies?

I cobrint la capsa on guardava els aparells complica­díssims que lligaven el surador amb els hams, m'ense­nyà, en el lloc on aquests havien d'estar, unes agulles curtes i flexibles, fetes de goma.

Jo vaig guaitar-lo esbalaït i admirat, mentre ell em tombava l'esquena i s'allunyava. Aquell home havia sempre pescat sense hams.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII