Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

268

El verí del teatre

[Fragments d’un refinat diàleg dramàtic al París de 1784, entre un MARQUÈS que fingeix ser criat, i un actor, GABRIEL, sobre la vida i l’art, la ficció i la realitat... que posa en relleu també la lluita classista entre opressors i oprimits; l’actor ha begut un verí… i s’hi farà la pell.]


MARQUÈS: Us he dit abans que aquesta obra no era, de cap manera, una obra semblant a les que satisfan els gustos... decadents... de la nostra època. Jo... (dubtant) jo me l’he llegida sovint... en la solitud de la meua cambra... Me l’he llegida en alta veu, fins i tot, però amb això no és suficient. Em cal sentir-la, des de fora... sorgint dels vostres llavis... encarnant-se en la vostra persona... (El MARQUÈS descorre les cortines de la gran arcada que fa xamfrà en el fòrum, i hi queda al descobert una espècie d’absis, amb estretes finestres enreixades, i sense cap porta. Els murs són de pedra, sense treballar. Sembla el decorat «teatral» d’una presó de l’edat mitjana. Al centre d’aquest espai, i com a únic element de mobiliari, un gran seient amb respatller i braços, també de pedra, que recorda un tron reial.) Mireu... Us he preparat l’escenari adient...

GABRIEL: Però jo... jo no puc... Jo no puc interpretar per a vós així... sense conèixer l’obra... sense assajar-la... Hauria de llegir-me-la abans, hauria de tractar de comprendre-hi l’acció i els personatges... (Com que el MARQUÈS no li respon, perquè està encenent els llums de l’escenari, GABRIEL, cada cop més incòmode, s’apropa al prosceni del petit teatre.) Expliqueu-me, com a mínim, de què tracta... el tema, la situació, l’argument... alguna cosa...

MARQUÈS: (sense abandonar el seu treball): Penseu, realment, que això té tanta importància...? (Aturant-se, i girant, fins quedar enfrontat amb GABRIEL. Suavitzant la veu.) Oh, està bé... És una adaptació lliure de la vida de Sòcrates, segons l’apologia de Xenofont. Però, no sé com dir-vos-ho, la història en si mateixa no m’interessa massa... Podria haver escrit l’obra sobre un altre personatge, o una altra situació, si així se m’hagués acudit...
GABRIEL: Però Sòcrates...
MARQUÈS (baixant de l’escenari): Sòcrates és un pretext, amic Gabriel. Vertaderament no es tracta de la seua vida... sinó de la seua mort. El procés de la seua mort (insistint-hi), això és el que hi he volgut considerar.
GABRIEL (una mica escèptic): La seua mort? Llavors, la psicologia... Els fets històrics, que tots nosaltres coneixem...
MARQUÈS (satisfet): Vós ho heu dit: que tots nosaltres coneixem. Doncs, si els coneixem, és molt millor deixar-los de costat. (Somriu.) Per altra banda, la psicologia... bah! això són entelèquies filosòfiques... No... L’única cosa que no sabem de Sòcrates ─ni de molts altres personatges─ és, justament, la seua mort. No pas el fet que van morir, és clar... ni tampoc la manera ─la manera i no la causa, enteneu?─, la manera en què van morir... És la seua mort... el procés de la seua mort, torne a repetir-ho... Morir amb ells... No veure’ls com es moren, sinó sentir amb ells la seua mort... la nostra pròpia mort...
GABRIEL (impressionat): Sentir, un altre cop...
MARQUÈS: Sí, sentir! Sentir, Gabriel! Sentir sense retòriques... Participar d’alguna forma en les seues angoixes; constatar en la nostra carn, percebre en la intel•ligència, a cada pas, a cada nova etapa, l’avanç inexorable de l’ensorrament...
GABRIEL: Acompanyar el condemnat fins al patíbul, no és això?
MARQUÈS (ràpid): Però no únicament això... Si poguérem, per alguna espècie d’encantament mimètic, penetrar en la seua interioritat, i viure-la, sense deixar de ser ensems nosaltres mateixos... llavors, quin plaer més sublim, quin plaer del coneixement, i com aquest plaer es comunicaria i s’estendria per tots els racons i les fibres més allunyades del nostre pobre cos! Quin plaer, amic Gabriel, en una època de racionalisme i d’ensopiment com és ara la nostra! (Riu.) Però, ja heu vist... No deixe de parlar... Ah, les paraules em perdran... (Mira novament el seu rellotge.) Gaudisc abans d’hora d’unes emocions que, pel moment, no he arribat ni tan sols a provocar en vós... (Pausa. Amb indiferència aparent.) Encara no m’heu dit si accepteu el meu joc...
GABRIEL (acabant per resignar-se a les extravagàncies de l’altre, una mica cansat): No us arribe a entendre, senyor, però si això us ha de fer feliç, estic disposat a representar per a vós el fragment de la vostra obra que m’encomaneu. Digueu-me, doncs, el que voleu que faça. (Mentre puja a l’escenari.) Us advertisc, tanmateix, que, sense cap mena de preparació, no em serà possible aconseguir el primer cop uns resultats massa reeixits, però, com que vós hi insistiu...
MARQUÈS: Oh, sí, insistisc, Gabriel... Insistisc... (Pujant apressadament ell també a l’escenari, i mirant-ho tot amb la màxima atenció.) Espereu... (Satisfet, en acabar el seu examen.) Sí... sí, està tot bé... (Baixa de l’escenari, agafa el llibre, l’obri per la pàgina corresponent, i apropant-se al prosceni, li’l dóna a GABRIEL.) M’interessa particularment aquesta escena...
GABRIEL (des de l’escenari, després de mirar-se ràpidament la pàgina del llibre): La mort...
MARQUÈS: Exactament.
[…]
GABRIEL: Si jo he de morir, abans us mataré a vós també! Consumiré en aquest acte les menes darreres forces! Em venjaré de vós!
MARQUÈS (sense retrocedir. Autoritari): Espereu, Gabriel! Atureu-vos! Us propose... un pacte...
GABRIEL (indecís, perd sense deixar d'avançar): No queda temps... No queda temps per a això...
MARQUÈS: Si que en queda. (Mirant el seu rellotge.) Vuit minuts, exactament.
GABRIEL (aturant-se, a la fi, sense baixar de l'escenari): Què dieu?
MARQUÈS: La droga està apoderant-se a poc a poc del vostre cos... dels vostres moviments... però encara mantindreu una breu estona el vostre cervell lúcid... (Pausa breu. Amb energia.) Voleu salvar la vostra vida, no és això? Doncs bé. Assolir-ho dependrà únicament del vostre enginy. (Trau una ampolla petita d'una butxaca, i li la mostra.) Veieu aquesta ampolla? Açò és l'antídot.
GABRIEL (un altre cop amenaçador): Doneu-me-la! Si me la negueu, us mataré!
MARQUÈS (tranquil•lament): Si us arrisqueu a baixar de l'escenari, llançaré l’ampolla a terra.
[…]
GABRIEL (aferrant-se angoixat a una darrera i fútil esperança) : Contemplar la mort d'un ser humà... No... Això no és possible... Vós... vós no heu pogut fer una cosa així... M'enganyeu altra volta... És un joc... una nova mentida... (Tracta de riure, el rostre crispat és una ganyota grotesca.) Voleu emporuguir-me, això és... Us complau fer-me patir... no és cert? (La veu acaba per trair-lo. Plorant, ja sense esma, ofegadament, esgotat.) Digueu-m'ho, per favor... Digueu-me que no és veritat... digueu-me que somie...
MARQUÉS (sense immutar-se): No, Gabriel... no somieu… Dissortadament per a vós, i afortunadament per a mi. Us he dit que volia aconseguir de vós una representació única. Però potser no he emprat correctament les paraules. No és una representació el que aneu a oferir-me. És una realitat. Ho compreneu? L'única manera d'amostrar satisfactòriament la pròpia mort —vós ho heu dit abans, en to de broma—, és, justament, aquesta...: quan moriu de veres...

Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII