Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

241

El desertor en el camp de batalla

[Fragment]


«Ximo Ximoi fa un repàs de la seva vida»

Abans de posar-me a dormir provo de fer un resum general de la meva vida i me'n surten quatre parts: un munt de porqueria de la qual sempre em penediré; moments interessants i malaguanyats per la ineptitud, la mandra i la impaciència; coses contra les quals no tinc res en contra, excepte que no tenien cap interès; i, en últim lloc, certs detalls de qualitat. Ho ajunto tot i en surt un plec d'un cert gruix. N'escapço les tres primeres parts i la meva vida esdevé prima com un paper de fumar. (També en podria fer tres parts, amb les coses bones, les dolentes i les mediocres, però això implica un judici moral que no m'interessa.) Hi ha artistes que treballen per acumulació, selecció i muntatge, amb voluntat de fer un corpus musculós, sota el qual s'endevina la pedrera –fragments, esbossos, notes– a partir de la qual han aixecat un bloc tan eixut com coherent. Contràriament, n'hi ha que tot ho aprofiten per exhibir sense complexos els detalls més insignificants del que anomenen «realitat» i que obliguen el lector a endinsar-se, capa rere capa, en el munt de runa acumulada per arribar a tenir una visió coherent del «món». Jo, perdoneu-me, he reunit en mi –el meu cos: la meva obra– les virtuts dels dos procediments; prego, però, a l'ingenu lector que no confongui la traça de la meva figura, estesa sota el rafal del terrat que el meu amic Salva Montoya m'ha ofert en aquests temps de fretura, amb la quantitat de vida que he hagut de traginar per compondre el que podríem anomenar la «part visible» de Ximo Ximoi. Ho diré d'una altra manera: el meu pes, quan feia 310 quilos, aconseguits per acumulació i entrecreuament, era molt exigu, si el comparàvem amb els materials –propòsits frustrats, emocions ofegades, memòries corrompudes– dipositats en anys de treball conscient a fi d'establir els fonaments sobre els quals havia d'aixecar la meva obra mestra –jo mateix: el meu cos–. Penes i alegries, treballs i garrotades, èxits i fracassos van servir, ara me n'adono, a una sola finalitat: fer del cos una precisa exposició de vida plena, que només els esperits indòcils podrien entendre cabalment. Jo, sabeu?, de petit vaig estar a punt d'anar-me'n al canyet per culpa d'una inflamació als budells. A l'època preadolescent, cagava tramussos o patia de colitis agudes. D'adult, un metge em va diagnosticar diverticulitis i un altre em va trobar un pòlip que, en el moment de ser extirpat, davant una patuleia d'estudiants ganduls, s'havia esfumat per art de màgia deixant-me el cul enlaire. Una hèrnia de hiatus va ser oportunament clonada en hèrnia abdominal... ¿Hi havia, doncs, res de millor que enterrar la memòria de tanta humiliació sota una bella duna de carn, elaborada amb pugnacitat insubornable, suaument desplegada en daurades ondulacions a partir de les penques fins a llepar, com les crestes escumoses d'una ona fatigada, el caire del llit? En aquest procés, ja em perdonareu, jo hi trobo les virtuts dels dos procediments esmentats: l'acumulació de materials i la consciència precisa de la seva funció any rere any. Tinc una foto de petit, amb companys de joc del meu carrer, assegut a la vorera, amb les mans encreuades. Llavors era esquerrà, em van obligar a escriure amb la mà dreta i vaig perdre pel camí la capacitat de distingir una mà de l'altra. Des d'aleshores, totes dues van viure en mútua ignorància. ¿Hi havia, doncs, res de millor que respectar al peu de la lletra el passatge bíblic que diu «mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta» i separar-les amb una muntanya de greix que n'evités el contacte? Un cop crescudet, les meves cames no responien a les exigències pròpies d'una joventut sanament ambiciosa. Somiava ser un porter de futbol famós com Ramallets i la pilota se'm colava entre les cames. Volia pujar en bicicleta a la muntanya com Bahamontes i m'agafaven unes rampes del dimoni. A la mili tothom se'm reia als nassos perquè, tot i que tenia les cames molt llargues, no era capaç de saltar un metre d'altura. ¿Hi havia, doncs, res de millor que convertir les meves cuixes en boterudes columnes salomòniques, plenes d'estudiats replecs i d'elegants contorsions? Com que tenia el cap rodó, a l'escola em deien «cap d'avellana». Per tal d'amagar-lo, em vaig singularitzar: trigava a pelar-me la closca, m'encasquetava gorres enormes, caminava capcot. Va ser pitjor, perquè tothom s'hi fixava més. ¿Hi havia, doncs, res de millor que mostrar-lo al natural, amb els cabells recollits a la crisma, com els samurais, per exhibir la nuesa llisa i lluent de la síndria que ha esdevingut amb els anys aquell menyspreat caparró? Em vaig fer gran. El meu sexe era una font contínua de frustració; primer, la humiliant fimosi; a continuació, la traïdora ejaculació precoç; més tard, la infamant epididimitis per excés de masturbacions, contra el bon criteri dels metges, que em miraven com si fos un monstre de tres caps; finalment, l'ambivalent prostatitis (plaer i dolor alhora). ¿Hi havia, doncs, res de millor que entaforar als inferns del baix ventre aquell sexe trist i inútil, testimoni del migrat acompliment de la meva libido?

Direu que parlo en passat. Naturalment, i no sense una ràbia incontenible, perquè continuo desinflant-me a marxes forçades mentre percebo l'erosió silenciosa a tots els intersticis, entreveig l'esfondrament de tots els bonys, pressento l'enderroc controlat de cada articulació del meu cos –que sóc jo–. Vaig pensar: si perds la son, l'Home Prim, el teu enemic acèrrim, ja no et podrà despertar a mitjanit per explicarte les seves històries de terror. Ha estat inútil. Totes les proves que he fet per estar despert han acabat en un fracàs estrepitós i ja m'ensumo la subtil conspiració d'algun agent de l'Home Prim, en criminal complicitat amb la Farzana i l'Emilio, que estic segur que em posen al sopar algun filtre portat d'Orient per contrarestar els efectes dels estimulants que prenc per no adormir-me. És ben trist haver d'assistir als últims anys de la teva vida mentre contemples, impotent, com l'esforç esmerçat a deixar un rastre de claror en la falsa relació entre el que anomenem «cos» i el que anomenem «esperit» és bandejat per un dimoni astut que, d'acord amb potències menors, com l’escriptor i mal amic Gabriel Caballero i uns servidors deslleials, vol impedir que la humanitat disposi de nous coneixements que l’alliberin de les cadenes de la foscor. Mentrestant, ¿què serà de mi, amb la flaquesa que em consumeix, si el meu cap torna a semblar una avellana, les meves mans s'entrellacen de nou sense reconeixe's, les meves cames es desentortolliguen, i els meus testicles pengen com dàtils? Jo crec de debò que no tenim un cos, sinó que som cos, i abjuro, doncs, de la controvèrsia entre «sentit» i «ment» del poeta

-¿Què saps de mes batalles, oh Ment, dins ton pregon

hostal? Deixa que en ton

desolament s'obstini una esperança bella,

i surt, dóna'm la mà, folla, que el món

se'ns obre avui com la immortal presència d'Ella,

i és cada renovada meravella

com un raig d'alba on la tenebra es fon.

En conseqüència, la destrucció física que m'assalta, segons que jo la interpreto, no és res més que l'intent d'anihilar alhora les meves potències espirituals. Només em reconforta l'esperança que, un cop estigui «de cos present», com se sol dir, algú recordarà: «El van voler aprimar, però ell sempre va pesar molt damunt els nostres caps». A l'espera d'aquest moment de veritat suprema, rellegeixo Pickwick, on aquesta s'enlaira vers l'eternitat a través d'un art menor encara, però concret i compassiu.

M'havia adormit, després de fruir d'aquell passatge on Dickens fa que Sam Weller ataqui el poder executiu d'Ipswich, quan aquella veu tan propera i amenaçadora que sembla gairebé maternal m'ha dictat a cau d'orella una nova aventura que em té a mi de protagonista, sota la fèrula implacable de la Bella Assurdina.




Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII