Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

213

Antonio López Moreno i els vells secrets del SIM

[Fragments de Solc de les hores. Retrats d’escriptors i de polítics]

  • Albert Manent i Segimon
  • (Premià de Dalt, 1930)

Pronunciar la paraula SIM (Servicio de Información Militar) el darrer any i mig de la guerra civil feia basarda. S'havien acabat les patrulles de control, que es dedicaven a la cacera de capellans i d'homes de dreta. Però el SIM actuava més científicament, sobretot contra la mítica quinta columna, que nodria el socors blanc i l'espionatge a la reraguarda republicana.
Mentrestant un tinent de Sanitat, que com a sanitari havia fet cap al front des d'un hospital de Barcelona, formava part de l'staff de la 127 Brigada de l'anomenada División Rojinegra, dominada per dirigents anarcosindicalistes, amb predomini de la FAI. Moltes decisions s'hi prenien assembleàriament. El poeta Josep Pedreira, que amb un grup de nacionalistes radicals va aterrar a la Brigada, hi va conèixer aquell tinent, Antonio López Moreno, que no era militar de carrera, un home educat, un punt distant i fred, aparentment professional i poc polític, però que duia cosit a la xarretera de l'uniforme el carnet de Falange Española. Un espia perfecte, doncs, que mai no van desemmascarar. Segons sembla, havia nascut entre el 1911 i el 1913 en terres castellanes, però no se li notava un accent concret.
En acabar la guerra, López Moreno va aparèixer a Barcelona i suposem que l'any quaranta-i-tants el van destinar, potser a petició pròpia, a l'anomenada Segunda Bis, popularment coneguda com a SIM, per bé que amb aquest nom no existia oficialment. L'Estat Major de l'Exèrcit tenia quatre seccions. La segona era la d'Informació i es dividia en dues: l'anomenada Blanca, que feia el servei de premsa, i la Segunda Bis, que era secreta i es dedicava a la contrainformació, al contraespionatge, amb un sever control, sobretot ideològic, fonamentalment de soldats, suboficials i oficials. El nom de Segunda Bis és més aviat una denominació internacional, com el Deuxième Bureau francès, que també correspon al servei de contraespionatge. En aquells temps franquistes, segons m'explicava un oficial de l'antiga UMD, van arribar a comptar onze serveis d'informació!
López Moreno, solter, era un home relativament culte i els anys quaranta freqüentava les exposicions de pintura i exercia una tutela sobre els antics membres de la Rojinegra, alguns dels quals es dedicaven a l'estraperlo. Segons Joan Reventós, López Moreno, potser el 1945, va interrogar Josep Pallach i, pocs anys després, Ramon Porqueras, l'alliberat del Moviment Socialista de Catalunya. Diuen que, tanmateix, l'interrogà a la «Jefatura» de Policia. I també ho féu amb el delegat del govern basc, Bozas, que es feia dir Méndez. En canvi, Reventós, no el van cridar mai. Però sí, una sola vegada, Anton Cañellas, després d'un episodi rocambolesc. Cañellas i Agustí Bassols, actual conseller de Governació de la Generalitat, anaren, el 1951, fent el pas clandestí de frontera per Andorra, al Congrés de l'MRP (Moviment Republicà Popular), de tendència democristiana. Per alguna denúncia o sospita, els gendarmes els van detenir i els volien lliurar a la policia espanyola. No es creien que anaven a l'esmentat Congrés i convidats pel ministre de l'Interior! Van poder-hi enviar un telegrama: «Delegació catalana detinguda».
L'equívoc s'acabà tot seguit i, en arribar a París, el Congrés els va rebre amb una gran ovació i fou allí on els dos delegats catalans van conèixer el lehendakari basc, José Antonio Aguirre. Però, al cap de poc, Cañellas fou convocat pel SIM al carrer Ample (aleshores Josep Anselm Clavé), al número doble 15-17, em sembla, per aclarir el seu pas clandestí de frontera, que els devien haver comunicat els serveis de contrainformació francesos. Amb la coartada dels seus viatges professionals a París i a Brussel•les, gairebé coincidents amb el Congrés de l'MRP, duent passaport normal, i amb aquella immutable i admirable fredor que tenia, Cañellas ho va negar tot i em confessà que no sap si se'l van arribar a creure.
[...]
El1956 em vaig veure embolicat en l'organització d'un Congreso de Escritores Jóvenes. Castellet i jo érem una mena de coorganitzadors a Barcelona, i a Madrid el capdavanter era Enrique Múgica, avui alt dirigent del PSOE. L'esclat de violència a Madrid, amb la detenció dels organitzadors i de Ridruejo i Miguel Sanchez Mazas, va fer-los seguir el fil, i per la meva correspondència amb Múgica, em van venir a buscar a casa. Hi veien una estranya conjura, quan el Congrés volia, sobretot, convertir-se en una tribuna democràtica i en un grup de pressió. Per una mena d'atenció, no em feren un interrogatori exhaustiu, sinó que m'interrogaven un parell o més d'hores diàries. El fet m'anava creant una tensió cada vegada més insuportable. Vicente Creix, amb la seva tàctica untuosa i recargolada, em volia fer
dir allò que no era veritat. Tot d'una, amb un fals somriure i un mal accent de català occidental —deia que per la banda de mare procedia de Gandesa—, em preguntava: «Quants éreu per fer la revolució?» El meu estat d'ànim es deteriorava dia a dia i vaig decidir, al cap de vuit dies, prendre una decisió excepcional i potser per a alguns forassenyada: demanar auxili al cap de la Segunda Bis. Recordava haver saludat alguna vegada López Moreno al Bar Rosa del Passeig de Gràcia, sol en una taula, que era al costat del distingit i desaparegut Saló Rosa, emblema d'una època. I vaig demanar al meu amic Francesc Galí, poeta en català i falangista, que m'hi fes de bo. Jo sol no gosava. Galí anava al mateix bar amb una penya d'artistes i d'amics que li deien «el poeta». López Moreno va tenir interès a conèixer Galí. Quan aquest li va dir que em coneixia i li demanava ajut, va demanar-li: «¿Usted conoce a Manent? Es un buen chico y me resulta simpàtico». I, acompanyat de Galí, vam anar a prendre cafè al Bar Rosa. Li vaig explicar el corcó angoixós que era per a mi anar cada tarda a contestar les preguntes, de vegades impertinents, de Creix i els seus acòlits. Recordo que López Moreno va somriure, paternal, i em va donar la raó quan jo criticava la Brigada Social. L'interrogatori policíac s'acabà en sec. Convé no oblidar que entre la Segunda Bis i la policia política hi havia una rivalitat, no solament per veure qui aplegava més informació, sinó, diguem-ne, de «classe». López Moreno i els militars del SIM es consideraven superiors, més cultes i més senyors que la terregada de la Brigada Político-Social. Només Olmedo es vantava d'ésser fill d'un magistrat.
Aquell mateix any, havent-me incorporat a les pràctiques com a alferes a Girona, on el SIM va enviar la meva fitxa, vaig trobar en un dels permisos López Moreno pel carrer. Ens vam aturar, i em va dir amb el seu habitual to irònic i paternal: «No vaya a invadir Rusia con su compañía». Segons Galí, López Moreno vivia en una pensió de l'Eixample, segurament anomenada Pensió Riera, i morí tuberculós. Quin any? Potser el 1970 o uns quants més enllà. Sempre recordaré aquell aire, inquietant, impassible, d'espia autèntic, del qual no vaig rebre cap desatenció.

Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII