Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

77

Àngel Guimerà


L’amic Massó, director d’aquesta revista [L’Avenç], desitja que, al dors de l’anterior retrat gravat, m’entretingui en perfilar amb quatre ratlles una semblança moral de n’Àngel Guimerà, amb alguna cosa d’íntima, curiosa o interessant, i referent a l’home abans que a l’escriptor. Sens dubte en Massó ha comptat, per a fer-me tal encàrrec, amb dues condicions positives: l’admiració que sento pel poeta i l’estimació que porto a l’amic. Però, en canvi, n’ha oblidat una altra de negativa, i és la molta dificultat que té per a mi interessar el lector amb aqueix gènere de literatura íntima, que, segons la frase corrent, presenta el biografiat o retratat en mànigues de camisa. Altres companys meus, en aquest mateix periòdic, se n’han sortit molt bé (en Roca parlant d’en Mestres; en Sardà, de l’Oller; en Vilanova... d’en Vilanova, etc.); però de segur que tots ells, a l’escriure llurs articles, han necessitat gran presència d’esperit per a afrontar les dificultats que a mi em lliguen. Perquè no hi ha que donar-hi voltes: aqueix gènere familiar, casolà, que parla dels homes públics en tant que homes privats, i ens entreté pintant-nos llur caràcter, contant-nos llur vida, dient-nos les llurs aficions, i fins llurs flaqueses; aqueix gènere, que ens ve de França, requereix, sobretot, una cosa que allí tenen i que aquí encara no tenim: requereix un gran interès, un viu entusiasme per part dels lectors envers els homes que es distingeixen per damunt dels altres; vol una atmosfera de consideració, de simpatia i fins de curiositat menuda per tot el referent a la cultura de l’esperit i a la gent que va al davant d’aqueixa cultura... El gran còmic italià Novelli deia un dia aqueix estiu, entre alguns companys: «L’obra dramàtica, l’èxit dramàtic, no els fans sols l’autor i els actors, ca!: els fa un tercer col•laborador que sap que ho siga: els fa el públic. Si aquest s’interessa per l’obra, veureu com la més fluixa pren un relleu que no tenia, adquireix un valor momentani que sorprèn el mateix autor. Si el públic es manté fred, tot el contrari: el millor drama arriba a semblar dolent, el més notable efecte sembla una tonteria... al mateix autor. És a dir, que, amb absoluta independència de son mèrit objectiu i positiu, una obra dramàtica guanya o perd en virtut d’una corrent elèctrica, d’una suggestió passatgera que exerceix, no l’obra i els actors sobre el públic, sinó el públic sobre l’obra». Doncs, bé: això, que també s’ha dit de l’oratòria, és aplicable a certs gèneres literaris que treuen llur valor de les circumstàncies, i, entre aquests, més que de cap pot dir-se del gènere íntim. Doneu-me la seguretat que els lectors d’aquestes ratlles han de trobar interessant tot el referent a un escriptor de la llur terra, única i exclusivament per referència a ell, i sense adonar-me’n ompliré planes i més planes, que acabaran per ésser sentides i agradoses, com tot el sincer, com tot el franc, sense que valguin, en realitat, res per si mateixes. Els lectors, el públic, serà qui els doni tal valor amb llur confiança, i fixa la vista en l’heroi de ma narració. Però aquesta seguretat, jo (he de confessar-ho) no la tinch. El que penso és que aquells a qui podrien interessar cert gènere de notícies, ja coneixen a l’home personalment, i els qui no el coneixen els hi basta haver llegit el poeta. El demés tal vegada se convertiria a llurs ulls en insignificant, presumptuós o inoportú. El públic fa l’obra.

Apart de que (posats a dir dificultats, afegim-n’hi una)... apart de que, si massa m’apuren, confessaré que en Guimerà és precisament dels homes coneguts des de les taules que menys se presten a descriure’ls entre bastidors. Almenys jo, amb tot i tractar-lo prou i de temps, no el conec en aquest sentit. Jo no sé veure en l’amic més que el poeta, l’autor dramàtic... I el que em passa a mi, crec que passarà a molts altres amics seus. Més diré: potser això és el que el caracteritza: no tenir història, millor dit, no exhibir-la. És home retret, lacònic, modest... que tot s’ho passa sol; home que en sa vida exterior, per íntima i amistosa que siga, se concentra, s’endinsa en si mateix, s’encongeix fins al punt de no fer més bulto ni oferir altre relleu que el de ses obres de poeta i l’admiració que s’imposen. Hi ha gent que ha vingut al món per a fer confidències; altres que hi són per a escoltar-les. En Guimerà és dels que escolten. Hi ha homes que es belluguen tota la vida, ficats en mil aventures, alts i baixos i extravagàncies: sembla que viuen sols perquè altres tinguin de què parlar, de què murmurar i fins de què riure; aquells fan la novel•la: els altres la comenten. En Guimerà és dels que comenten. En una paraula, en el gran escenari de la vida, uns són actors, els altres espectadors. En Guimerà és espectador. Això és en privat l’home que en públic se fa escoltar, se fa comentar, i, deixant d’ésser espectador, ell reuneix tants espectadors en un teatre. Per això deia que jo sols sé veure’l com a poeta, si haig de comentar-lo. Com algun altre escriptor conegut (en Pérez Galdós, per exemple), tot s’ho guarda, en apariència, per a mostrar-ho en ses obres: passions, observacions, conceptes... Són, l’un i l’altre, homes que viuen per dins, per ells, i després surten de casa a orejar pels carrers el món fantàstic que porten sobre llurs espatlles amb aparent indiferència i fredor, amb certa cara d’amoïnats, amb certa tristesa indolent, que és potser el que més pot revelar-los a un observador. Perquè l’observador no deixa de veure tot seguit que, si rara vegada prenen calor pel que interessa a la generalitat, res els passa inadvertit; que, si sembla que no miren, després resulta que ho han vist tot; que, si no s’empenyen en que llur opinió prevalgui, quan la donen fan pensar; que, fins posant-se sempre en última fila, acaben per anar al davant; que, escoltant a tothom, no segueixen a ningú; que, no estant en res, estan en tot.

Els homes així són els que més sorpresa causen als observadors superficials, que imaginen sempre al talent acompanyat de caràcters molt rellevants i extraordinaris amb què descobrir-lo a primera vista. [...] jo faig posta al jove lector de les poesies d’en Guimerà, i a l’entusiasta lectora i enamorada literàriament del poeta, que, si no el coneguessin, podrien tractor-lo mesos enters sense sospitar que fos l’autor d’aquelles poesies, atrevides, exaltades, que fan sentir tan vivament, tan violentament, tan fora del regular; aquell mateix home modest, de conversa escassa, i tan regular, en la seva vida, que es mou per hàbit invencible en un cercle ben petit i ben monòton. I sens dubte que el que més xocaria als dos coneguts fóra, no sols aquest contrast, sinó l’absolut despreniment, l’absoluta modèstia, fins encongida, amb que mira ses pròpies obres, les judica, les censura, les objecta, com si fossin d’altre. Aqueixa modèstia no és, per cert (ni en aquest ni en altres autors), incompatible amb el coneixement de les pròpies forces, perquè fóra necedat, i llavors sí que ens trobaríem amb una contradicció irreductible entre el talent i la tonteria. No, és altra cosa: és una força de judici reflexiu, una potència conscient de l’artista, que sempre té un més enllà, que porta en si mateix una dualitat: el geni espontani que crea, i el talent crític que compon, corregeix i acaba. Ni és tampoc aquella imparcialitat envers les pròpies obres, la fredor del que fredament les ha concebudes, i, per tant, fredament se les mira, com la dona que, aparellada sens amor, no logra sentir-lo pels seus fills. No és això tampoc: és l’imparcialitat de la mare que, altament, superiorment discreta, sap fer compatible se passió amb la clarividència de tot defecte en son idol. Resumint: si parlant d’un poeta (el ser que més fàcilment s’enamora de si mateix i de ses obres) podem elogiar en Guimerà per sa discreció, ja està tot dit. Si així sap mirar ses poesies, com mirarà el que el rodeja? El dit: aqueix autor de tragèdies és, davant de l’escenari de la vida, un espectador més, i no, per cert, dels menys observadors, i, per conseqüent, no dels menys subjectes a múrries i tristeses; no dels menys tristos, i, per conseqüent, no dels menys burletes... per dins.


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII