Atenció! Aquest lloc web utilitza cookies i tecnologies similars

Si continues navegant, acceptes la nostra Política de Privacitat. Saber més

Accepto

 Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al seu ordinador en accedir a determinades pàgines web, Les cookies permeten a una pàgina web, entre altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, depenent de la informació que continguin i de la forma en què utilitzi el seu equip, es poden utilitzar per reconèixer l'usuari.

Quins tipus de cookies utilitza una pàgina web ?

cookies pròpies: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini gestionat pel propi editor i des del qual es presta el servei sol · licitat per l'usuari,

cookies de tercer: Són aquelles que s'envien a l'equip terminal de l' usuari des d'un equip o domini que no és gestionat per l'editor, sinó per una altra entitat que tracta les dades obtingudes mitjançant les cookies.

cookies de sessió: Són un tipus de cookies dissenyades per recollir i emmagatzemar dades mentre l'usuari accedeix a una pàgina web.

cookies persistents: Són un tipus de cookies en el qual les dades segueixen emmagatzemats en el terminal i poden ser accedits i tractats durant un període definit pel responsable de la cookie, i que pot anar d'uns minuts a diversos anys.

cookies d'anàlisi: Són aquelles que ben tractades per nosaltres o per tercers, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris i així realitzar el mesurament i anàlisi estadística de la utilització que fan els usuaris del servei ofert, Per a això s'analitza la seva navegació a la nostra pàgina web amb la finalitat de millorar l'oferta de productes o serveis que li oferim.

cookies publicitàries: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol·licitat basant-se en criteris com el contingut editat o la freqüència en què es mostren els anuncis.

cookies de publicitat comportamental: Són aquelles que permeten la gestió, de la forma més eficaç possible, dels espais publicitaris que, si escau, l'editor hagi inclòs en una pàgina web, aplicació o plataforma des de la que presta el servei sol · licitat, Aquestes cookies emmagatzemen informació del comportament dels usuaris obtinguda a través de l'observació continuada dels seus hàbits de navegació, el que permet desenvolupar un perfil específic per mostrar publicitat en funció d'aquest. Així mateix és possible que en visitar alguna pàgina web o en obrir algun email on es publiqui algun anunci o alguna promoció sobre els nostres productes o serveis s'instal · li en el seu navegador alguna cookie que ens serveix per mostrar posteriorment publicitat relacionada amb la recerca que hagis realitzat, desenvolupar un control dels nostres anuncis en relació, per exemple, amb el nombre de vegades que són vistos, on apareixen, a quina hora es veuen, etc


Com modificar la configuració de les cookies?

Pots restringir, bloquejar o esborrar les galetes utilitzant el teu navegador. En cada navegador l'operativa és diferent. Aquí tens els enllaços per a fer-ho amb alguns dels navegadors més populars:

Diada de St. Jordi

St. Jordi. Roses i llibres

308

Al vertigen

[Fragment]


A l'estiu, entre setmana, l'Eduard i la Irena collien maduixes silvestres o baixaven als llits dels rius per tallar créixens per a les amanides; una excusa com una altra per folgar a l'aire lliure o banyar-se despullats; els seus cossos forts com rocs competien amb el vigor de les aigües; la potència brutal del corrent els arrossegava; ells s'hi deixaven anar per després remuntar les aïgues braves i rebolcar-s'hi com cadells. A la Irena, rient amb l'Eduard, no sols se li feia suportable el soroll eixordador sinó que sovint ni tan sols podia descompartir-lo dels seus propis crits. La Irena era una altra; més riallera, menys maniàtica. Tant era així que el seu home fins i tot va aconseguir de dur-la a les cascades del parc, a les quals no s'havia volgut acostar; les baixaven com bojos i s'hi abraçaven a sota. Quan, per casualitat, els localitzava nus amb els binocles de la torre, n'apartava la vista; ja no per gelosia sinó per respecte a la seva intimitat. He de confessar que a voltes no ho podia evitar: era tan maco mirar-los, entreveure'ls entre l'espessor de les catifes d'herba donzella... La blancor de les seves pells contrastant amb la verdor dels prats o fonent-se amb els plegaments de la paret era un espectacle etològic sensacional; corn assistir al festeig entre una femella i un semental i sentir la bravura de l'espècie humana. No sé si eren els reis de la natura però sí que ho eren del seu propi edèn. A la primavera, mentre tothom treballava, buscaven múrgoles i rossinyols als pendents i a les faldes de les serres. Els Tammarians apreciaven el seu amor arborat i els revelaven tresors ocults. Quin festí per al paladar..., quins passejos més embriagadors... Tan innocents, tan lúbrics... Veient-los, comprenies per què des de l'antigor s'ha triat el camp com a centre d'operacions del sexe desbocat. Els Tarreny desprenien erotisme, sobretot quan festejaven l'arribada del bon temps: escalaven descalços, anaven sense guants, tocaven les pedres calentes, sentien les olors que se'ls impregnaven en ajupir-se a terra... Tan bon punt detectaven un camallarg en algun dels llacs, donaven per inaugurada la primavera. L'esclat era tan exagerat i tant a l'uníson que, escoltant les cotxes, les merles i els pinsans, arribaven a demanar que callessin de tanta cridadissa...

D'aquests grans moments, i d'aquells que no en vaig ser testimoni, els quaderns gairebé no en diuen res. Ho sé pel que m'explicava l'Eduard, d'home a home. Les confessions de la Irena eren molt més castes. Les que he trobat escrites també. La majoria de diaris exageren les depressions; els dies bons no hi surten. Em faig càrrec que la imatge lacònica, solitària i meditabunda dels quaderns de la Besikova és una deformació de la seva personalitat. Les pàgines amarades de tristesa canvien de to així que s'ajunta amb l'Eduard. Quan ell baixava a Cadiach s'escrivien. Fins ara només coneixia els correus que m'havia ensenyat l'Eduard; com aquell del retrovisor del cotxe, quan ell se n'anava i veia les muntanyes i la dona que deixava enrere pel mirall. Quin plec de sobres... No me n'imaginava pas tants... El correu que acabo de trobar m'hi ha transportat una altra vegada. Posseeix el to esquiu i poètic de la Irena, lleugerament oriental. Per la data, 24 de maig de 2004, és d'abans de viure plegats i és premonitòria del salt que van fer:

Vindrà una nit que no voldrem acabar-la. Que ens resistirem a tornar a la feina.
Ells pensaran que estem malalts; nosaltres que som eterns.
Sumarem mesos d'hivern, nus i sense fred.
Després d'una llarga letargia, sortirem al llindar.
Ens adonarem que ja és primavera. ¿De quin any, però?
Ens unirem al sol. Davant els porxos.
Els amics ens preguntaran què hem fet tant de temps.
Se'ns escaparà una rialla.
¿Com els podem explicar que hem unit mil i una nits en un sol bes?

El cotxe m'hi ha fet pensar. Se'l va haver de vendre. No tot eren flors i violes. ¿Qui l'hi havia de dir, al Tarreny, a una promesa de l'arquitectura, que no parava de volar cap aquí i cap allà i de gastar a tort i a dret, que al cap d'uns anys s'hauria de vendre l'elegantíssim Jaguar per poder menjar? D'acord, s'havia arruïnat per pròpia iniciativa. Al cap de dos anys de viure aquí dalt s'havia polit les reserves. Només va deixar intocable un compte al banc molt generós per a la manutenció de l'Aina i del seu fill. La seva comoditat estava assegurada fins que l'Ernest complís els vint-i-cinc. Aquesta gran previsió de fons accelerà el declivi econòmic. A ell no li sabé greu perdre el seu magnífic tren de vida; estava tan decidit a fer un canvi radical que fins i tot hi ajudà. Si més no al començament. Passat el temps, vingueren els problemes. El que lamentà primer és no poder oferir a la Irena, que ara era la seva dona, un nivell de vida millor ni fer-li tants regals com fins aleshores. Estava tan bonica amb aquella armilla rosa polar que ell li havia comprat... A ella li havia semblat massa femenina; després, no se la treia de sobre. Li esqueia com un guant, arrapada al cos, i se la veia a quilòmetres. Ella, al seu torn, li va regalar uns paraneus i uns tirants reflectants per no perdre'l de vista. I coneixent la debilitat de l'Eduard per mesurar-ho tot tenia ullat per Cap d'Any un sofisticat altímetre-baròmetre-pulsòmetre. No va poder ser. Els diners començaren a fer figa. S'havien acabat els estris tècnics acabats de sortir, les marques esportives de luxe i estrenar pantalons elàstics tot sovint. Què hi farem. La roba de batalla no cal que sigui tan polida i, ben mirat, tampoc cal que sigui tan tècnica; al cap i a la fi no som al pol. Amb els anoracs i els quilos de material que tenien per casa podien aguantar una pila d'anys. L'únic imprescindible era renovar les cordes. No podien viure en unes vacances perpètues. El seu paradís tot i ser auster tenia un preu, per molt prosaic que fos parlar de segons quines coses. L'ofici de guia era molt fluctuant. A la tardor i a l'hivern els clients escassejaven.

A l'Eduard, com a la majoria, no li agradava que el mantingués la seva dona. Continuar fent d'arquitecte des de Freixe tenia molts entrebancs. Les comunicacions eren dolentes. L'internet que es penjava, les avaries de telèfon, les carreteres nevades i intransitables. Tot anava lent. Portar una empresa a tres-cents quilòmetres d'una capital era un embolic. A més, ¿de què es tractava? ¿De continuar connectat amb Barcelona, Tòquio i Nova York? ¿D'estar pendent dels concursos d'envergadura de mig món? ¿No volia començar una nova vida? ¿Es resignaria a ser un constructor de poble? Abans de provar altres alternatives, va muntar un taulell a les golfes de ca la Irena, on escampava els plànols. Des del Quesler vam sentir els crits que va fumbre el dia que hi va ploure. Passada la primera etapa en què va intentar conjuminar dues maneres de viure tan oposades, invertint en una xarxa per al poble i rumiant amb satèl•lits i helicòpters, ho va deixar córrer. Va vendre les accions als seus socis i digué adéu a Cadiach. La major part dels diners passaren al compte de la seva dona, a qui donà la custòdia del fill.


Avui en un gran magatzem l'Ernest jugava a amagar-se darrere les peces de roba; cada bateria en rodó de penja-robes era un arbre. No importava que els arbres fossin falsos, que tinguessin les arrels d'acer, que l'escena amb mi i la seva iaia mirant-lo córrer no fos fàcil de repetir. És tan petit i fantasiós... Jo per uns moments m'he sentit als núvols vivint un conte inoblidable sobre el tronc d'una mare, un fill i un nét dins un insòlit bosc de roba enmig d'una gran ciutat... Aleshores l'Ernest m'ha preguntat si tu i jo vivíem dins un bosc, i si algun dia l'hi ensenyaria. La meva mare ha fet mala cara mentre jo l'aixecava enlaire contentíssim. Un nen de tres anys havia solucionat el meu gran problema. És la proposta que t'he fet fa una estona i a la qual tu has accedit generosament. ¿Segur que no t'incomodarà haver de fer de mare a la força? Si la cosa no xuta, l'enviarem de campaments a la Pleta Empinada. Per no dir que el Vinyot seria un iaio de primera. Encara ens el rifarem, l'Ernestí. De tota manera, amor meu, no vull suggerir res que ens robi intimitat. Seria només una part de l'estiu. Ni el notaríem: es passaria el dia a la plaça amb els nens i aviat voltaria pels prats amb la seva colla. I jo amb tu i amb ell envoltat de muntanyes ho tindria tot. ¿Tinc dret a tanta felicitat?


Impulsat per:

  • ILC

Documentació


Descobreix i assaboreix els millors poemes i fragments de la literatura catalana en aquesta selecció de textos. 300 anys de lletres catalanes a un sol clic.

Selecció a càrrec de Sam Abrams i Lluís Busquets.

Segle XX

Segle XIX

Segle XVIII